Avui seré pilot de somnis

quan ja no pots més i penses que queda poc: obres el correu i et trobes això...

2010-06-23T00:55:00.004+02:00

DEBIDO A LA CELEBRACIÓN DE LA HUELGA GENERAL EL DÍA 29 DE JUNIO, EL EXAMEN PROGRAMADO PARA ESE DÍA SE TRASLADARÁ AL DIA 1 DE JULIO A LAS 9:00H EN EL AULA S.2. (LA MISMA EN LA QUE SE HA IMPARTIDO LA ASIGNATURA DURANTE TODO EL AÑO.

A cau de lluna

2010-06-01T21:21:00.005+02:00

Aquella follia li omplia d'ell la nit. Era màgic, tot plegat. L’habitació fosca s’omplia d’ombres, i, malgrat la foscor, era capaç de dibuixar el seu rostre gràcies al fil de llum que entrava pels foradets de la persiana, que no acabava de tancar bé.

Recorda ara aquella sensació. Fer d'ella els seus batecs, i olorar-lo.

Els seus peus freds, buscant abric entre els d'ell, com les seves mans, que agafava fort i amb les seves, escalfava.

Aquells petons, alguns mal donats, ressonaven per l’habitació, plens de bogeria. I les rialles que li robava quan, amb els dits, li acariciava l’esquena, i ella, sense poder-ho evitar, s'aferrava a ell tot intentant que no l'ataqués amb carícies plenes de pessigolles.

Ell li xiuxiuejava cançons boniques a cau d’orella enmig d'un silenci punyent. La seva respiració omplia de somnis l’estona, enmig d'un silenci dels que només s'aconsegueix una nit d’estiu, que fa que puguis tancar els ulls i viatjar. Viatjar molt lluny, fins arribar a la lluna, per a poder-la queixalar, i endur-te’n un tros a la butxaca.

Va arribar a tocar les estrelles, i a besar la lluna.

Era un secret, que només ella i ell coneixen, ara. Ell ja dormia, ella el sentia respirar profundament, i el seu pit, s’enfonsava al mateix temps que el seu alè li arribava i feia que ella es notés la punta del nas més freda que mai.

El silenci va acabar per omplir tots els racons de l'estança, i ella va tancar els ulls i va viatjar, molt lluny. Va arribar a la lluna, que era plena, la va queixalar i se'n guardà un trosset a la butxaca. Va somiar.

L'endemà ell li va preparar l'esmorzar.

- No he trobat res més -va dir ell -.

- Tant se val - contestà ella mentre es palpava, dissimuladament, la butxaca del pijama -.

- T'agrada? És pastís de formatge.

- Si, és molt bo - digué després de tastar-lo i veure que tenia la butxaca completament buida -.

L'endemà, quan la lluna va sortir, tenia una petita queixalada.

La pela és la pela...

2010-05-25T21:14:00.003+02:00

Em sembla adient escriure això, aquí, ja que a mi sempre m’han titllat de garrepa, només dir que era catalana, i d’una manera, la majoria de vegades no gaire agradable.

Ens consideren garrepes, de “la virgen del puño”, i no és pas un elogi. A mi m’ho han arribat a dir despectivament, i mostrant una cara de despreci i rebuig. D’altres en canvi, t’ho diuen en to burleta, mig enriolats, però al cap i a la fi, és molt fàcil caure en aquest joc de típics tòpics.

Així doncs, aquesta entrada al blog serà un copy-paste del tros de capítol de “Els convidats”, d’Emili Teixidor:

“… La cosa que l’havia impressionat més en posar els peus a Catalunya havien estat les fàbriques. A la meseta no hi havia gairebé fàbriques, només latifundis i camps de blat inacabables. Senyors i vassalls, señoritos i gana. Aquí, les fàbriques havien propiciat uns senyors que anaven cada dia al despatx, ni que fos a les onze del matí, una riquesa que no era inamovible i eterna com la terra, sinó que fluctuava, pujava o baixava segons els mercats, i com a conseqüència no podien badar massa ni distreure’s amb grans idees, i pel cantó de baix, un proletariat amb setmanada, curta però de diners frescos, i aquests agrupaments en tallers i fàbriques, colònies tèxtils i pobles industrials, o en gremis i cambres de comerç, feia d’escut invisible contra uns models elevats, nobles, regeneradors. Els seus models eren la productivitat, la puntualitat i l’estalvi. No estaven disposats a sacrificar la vida per una idea, només eren capaços de petits sacrificis gairebé domèstics per poder estalviar diners. Consentien. Eren grans consentidors. Banyuts i tot, si calia. No esperaven una pàtria millor, esperaven una vida millor. La integració cultural, la seva missió, podia ajudar a compartir uns ideals de futur, un destí comú, unes concepcions unitàries…”

Ara, si alguna vegada us diuen garrepes, penseu en això. Però que no us estafin tampoc, eh! Que amb els diners no s’hi juga!

Dame una "K"!

2010-03-05T23:32:00.004+01:00

Avui he fet una cosa que mai m'hagués pensat que faria.

He anat, com cada divendres, a l'assamblea de joves. Tenim feina, estem organitzant un jaialdia ("dia de festa"), per poder aconseguir un local pels joves del barri. Organitzarem un campionat de futbol 5, després un trikipoteo (cercatasques amb trikitixa, un tipus d'acordió diatònic) i finalment un concert en un bar.
Avui ens hem dedicat a anar pels locals de joves del barri, a informar-los del torneig de futbol 5, i ha anat força bé. Ha sigut bastant productiva la tarda, ja que s'han apuntat força grups.

A les 7, hem anat cap al gaztetxe (casa dels joves) i m'han engatussat...

Com cada divendres, a les 8, hi ha concentració a favor dels presos polítics, i avui feien un homenatge a les preses polítiques de Vitoria-Gasteiz, ja que dilluns és 8 de març.

M'han donat una samarreta, negra, amb una K dibuixada improvitzada amb esparadrap blanc de paper. I me l'he posat.

Hem anat cap a la concentració, avui hi havia moltíssíssima gent. L'home del carro amb cartells de "EUSKAL PRESOAK, EUSKAL HERRIAN" tenia feina a repartir cartells i que tothom en tingués. La concentració normalment és sempre a les 8 a la plaça de la Virgen Blanca, però últimament fan manifestació seguida amb una marxa silenciosa fins a la seu del PSOE, i allà, es llegeix un manifest.

Doncs avui, han llegit el manifest, i després han llegit 10 paràgrafs, en euskera, per descomptat, sobre temes relacionats amb els tractes que reben les preses basques per part de l'estat: distorsió, aïllament, negació del dret a atenció sanitaria, etc.

Mentre es llegia cada un dels 10 paràgrafs, una noia sortia del mig de la gent, es posava davant de les dues noies que llegien els textos, es treia la jaqueta i ensenyava una samarreta amb una lletra. A mi, m'ha tocat la lletra K. Després de llegir els 10 versos, la gent ha pogut llegir la paraula ASKATASUNA.

La veritat és que ho he passat un pèl malament, ja sabeu que jo això de ser el centre d'atenció no ho porto gaire bé... i he hagut de ser la tercera en sortir al davant d'una multitud. Val a dir, també, que dels nervis, em tremolaven una mica les cames. A més a més, era una samarreta de màniga curta, i això de quedar-se quieta, durant una bona estona, màniga curta, i temperatura ideal, que diuen aquí (sí, quan no fa ni fred ni calor: 0ºC), no m'ha ajudat gaire a deixar de tremolar. Quan m'he sentit més còmode, que ja no estava nerviosa, ha fet una ventada, i he començat a tenir una mica massa de fred, i he tornat a començar a tremolar, aquesta vegada de fred.

Només m'ha sortit una rialla, que he compartit amb la noia que tenia al costat, pelada i tremolant de fred també, i a la que li he comentat la jugada:

-Ze hotza! (Quin fred!)
-Bai... (Amb un somriure no sé si forçat, o provocat pel fred)

Després, tothom ha aplaudit, ha llegit eufòricament la paraula que hem format entre totes, i la gent ha anat marxant.

Al treure'm la samarreta, i posar-me la jaqueta un altre cop, m'ha cridat l'atenció una dona, que ha vingut a parlar-me.

Mare d'una presa política de 20 anys, m'ha agafat el braç amb força, m'ha somrigut, m'ha mirat als ulls i m'ha donat les gràcies, per estar allà. De mica en mica se li omplien els ulls de llàgrimes, mentre em confessava que li haviem posat els pèls de punta, i bromejant-me, m'ha dit:

-Claro, que mis pelos de punta eran de emoción... Maja, tu has pasado un frío... Mira, mira! (Assenyalant-me el braç i la meva pell de gallina) Pero esto se arregla con un café con leche bién calentito!

I mentre no em deixava el braç, i em feia fregues perque entrés en calor, ens ha acompanyat a un bar, i ens ha pagat una ronda de cafès amb llet a les 10 noies que hem passat fred.

7,20... Oso ongi!

2010-01-20T15:16:00.002+01:00

YESSSS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Som el que ens falta

2010-01-19T19:55:00.004+01:00

La llum s’escola pels foradets rectangulars de la persiana, que està espatllada i no baixa prou per tapar les set o vuit últimes fileres de foradets. Queda una mica torçada.

La foto ha tornat a caure. L’hauré d’enganxar millor quan em digni a anar al basar xinès a comprar cinta adhesiva de doble cara. A l’armari no hi puc clavar xinxetes.

El radiador fa sorollets, com si li donéssin copets petits i insistents i això fes que milers de bombolletes es desanganxessin de la part inferior del radiador i recorressin els ferros amunt. S’ha de purgar.

El despertador torna a sonar. Sona cada cinc minuts fins que no obres la tapa i prems el botó que té per desconnectar el mode repetició. És molt pesat.

Busco les espardenyes amb la mirada, no les veig a primer cop d’ull. M’aixeco i les busco amb el peu. S’havien amagat una mica sota el llit.

Camino fins la finestra, pujo la persiana. Molta boira, però aviat escamparà.

Vaig cap a la cuina i badallo. Obro l’armari, agafo la cafetera i l’omplo de cafè i d’aigua. La poso al foc i m’espero, asseguda a la cadira, fins que s’apodera del pis una intensa olor de cafè. Em despisto buscant la meva tassa preferida i les galetes i una mica de cafè comença a sobreeixir de la cafetera, caient al cercle vermell de la vitroceràmica i fonent-se a poc a poc. Si ho mires, veus petites boletes de cafè que ballen sobre la superfície incandescent fins al moment de fondre’s.

Tinc ganes de tocar-les i d’agafar-les, semblen boletes petites de mercuri.

Em preparo el cafè amb llet, sense sucre. I en faig un glop llarg. És bo i calentó.

Engego la caldera, i me’n vaig cap a la dutxa. Les gotes que m’esquitxen les cames són fredes però es van escalfant de mica en mica. Tinc fred.

Més de 38ºC al termòmetre de l’aixeta. S’entelen els miralls i les parets.

Surto, vaig a l’habitació i obro l’armari. Samarretes de ratlles de tots colors, texans, samarretes de màniga curta. L’armari fa una olor especial, olor de roba neta.

Avui, els texans liles. Són els texans liles perquè la roba de dins les butxaques és de color lila i el botó també. Sempre poso noms concrets a les peces de roba per distingir-les. També em posaré la samarreta de ratlles lila, i a sota, m’hi posaré també la samarreta lila, a conjunt. Sembla que farà fred.

Ara que estic més desperta, em poso a estudiar. Per amenitzar el moment, decideixo posar-me una pel·lícula. La busco.

- “Mi vida sin mí”, massa trágica. No és el moment.
- “Mientras dormías”, la vaig veure fa poc.
- “Tu vida en 65 minutos”, no, aquesta no.
- “Memento”, tampoc. No em ve de gust ara
- “El ilusionista”, no s’ha baixat del tot.
- “53 días de invierno”, no l’he vist encara, i no li podré fer cas mentre estudio. Un altre dia.

Com que no trobo pel·lícula escaient, em rendeixo, “ porca misèria!”

Recordo que hi ha una cosa que es diu 3alacarta, i hi entro. Busco coses interessants, i acabo posant PORCA MISÈRIA a la inputbox de cercar.

Remiro tots els capítols que hi ha penjats. Sembla que no em decideixo. N’hi ha moltíssims i tots m’agraden.

- “Som el que ens falta”, capítol 19.

Aquest sí! Em proposo veure’l mentre bussejo entre apunts i més apunts. Però al final acabo navegant amb el veler de l’Àlex, fet d’apunts de topografia i submergida completament dins del capítol. Aquest capítol m’encanta…

Se’m posa la pell de gallina amb l’escena de la Sònia i el Sergi. I el Roger.

“No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa’m ser el que et falta”, és per romàntics…

I em poso a estudiar.

Després actualitzo el blog, avui en tinc ganes. És curiós. Quan tinc exàmens és quan més actualitzo el blog.

Total, és bufariferampolles!

Gest d'amor (oh, que tenRe!)

2009-11-05T19:04:00.003+01:00

El dia que vaig veure aquest tros d'anunci, que juga amb la tendresa i bondat d'una nena petita, em vaig emocionar.

Avui l'he trobat mig amagat entre esborranys i documents varis dins d'una carpeta del portàtil, i no me n'he pogut estar de mirar-lo un altre cop.

Amb una vegada no n'he tingut prou, i he repetit. El somriure d'aquesta nena m'enamora!

I és que moltes vegades no cal gran cosa. Amb un simple gest, mirada o somriure es poden dir o fer entendre moltíssimes coses.

Oi que és tendre, l'anunci?

Bruna I

2009-09-03T01:11:00.004+02:00

La Bruna se n'ha adonat. L'estimava. I ara no sap què fer. N'està completament segura, ara ja és massa tard, però recorda aquella cançó que diu que per tornar a començar mai no és massa tard i una mena de nostàlgia s'apodera d'ella i sembla menjar-se-li menja l'estómac.

És un reguitzell desordenat de sensacions molt diferents. No vol que el seu caràcter es vegi afectat pel seu nom, de vegades voldria dir-se Clara, per no complicar-se i veure-ho tot més clar. Pensa, que és cert allò que diuen de les persones, que realment tenen un destí, un camí per a seguir encara no traçat, però que regeix involuntàriament les lleis del seu present. Ella ara es Bruna. Bruna també significa ferro roent, carbó encès. Ara se sent així. Una vegada li van dir que Bruna també era cuirassa Realment van encertar posant-li així, sembla amagar-se i estar sempre protegida per una mena de cuirassa, quan es tracta de prendre desicions i d'afrontar els problemes. Clara és millor, més viu, més brillant i no tan opac.

Però és Bruna, i no hi pot fer res. Hi pensa. Ell l'estimava, era un noi impulsiu que es va deixar endur per un dels tants impulsos que venien i marxaven. En Ferran és de poques paraules. Aquell dia es va llevar animat, tenia la sensació de no tenir son i va descobrir que estava sol. La Bruna ja no hi era. Segurament l'havia avisat en el moment de marxar, però ell no l'havia sentit. Es va vestir i va sortir. Li agradava passejar sense rumb concret, i descobrir nous indrets perdent-se per la ciutat. Aquell dia li venia de gust, i sense pensar-s'ho dues vegades va trencar a l'esquerra i va enfilar carrer amunt reinventant la seva ciutat, pensant que ell era una persona liberal, i que Ferran no li esqueia. No s'aferrava a res que no fossin els seus impulsos. Llibert li agradava, i ara pensa que li hagués anat com l'anell al dit. Va ser un impuls.

Bruna vol Ferran. Ara que és Clara com la lluna. Ho veu molt clar: Ferran l'estimava Bruna.

LAS MARIPOSAS

2009-09-01T22:35:00.003+02:00

"Las mariposas son insectos que recogen polen hay de todos los colores azules, Rojas, Naranjas. Son insectos voladores i solo viven dos o tres dias i se mueren o son devoradas por algun zorro, gato... a las mariposas les gustan las praderas con flores i hierba buena primero se azen una uruga des pues un copullo i nace una magnifica mariposa."

(En aquest text original de la Montserrat, s'han respectat les faltes d'ortografia originals.)

Xiuxiueja'm

2009-06-12T00:03:00.006+02:00

-Xiuxiuejar, és una bonica paraula. A mi sempre que em demanen que els ensenyi a dir alguna cosa en català, els ensenyo "xiuxiuejar"...

-Per què?

- Perquè xiuxiuejar és tendra i dolça. Sona bé. A més a més, al pronunciar-la, sembla que estiguis xiuxiuejant. I podem estar contents, que ben poques persones de fora la saben pronunciar bé.

- N'hem d'estar contents?

- Sí, perquè la màgia del xiuxiuejar és nostra, i només nostra...

- I a tu t'agrada, xiuxiuejar?

- Per què et penses que ensenyo la paraula xiuxiuejar?

- No ho sé... et fa gràcia, no?

- Sí, però si te n'adones, portes una bona estona xiuxiuejant-me. No et sembla? M'agrada xiuxiuejar, però també m'agrada que em xiuxiuegin...

- Jo, xiuxiuejar? Ara?

- I doncs? No veus que un xiuxiueig és molt més xiuxiueig que un susurro, per exemple?

- Sí, és clar...

- Doncs xiuxiueja'm.

- Xiuxiuejar... sí, és una bonica paraula. M'agrada.

"Eternamente, tu mano"

2009-03-05T14:31:00.003+01:00

Jerseis verds, motxilla a l’esquena, cabells del color de l’atzabeja, somriure radiant i mirada innocent.

De vegades he sentit a dir que “els somnis, somnis són”, però avui, el meu somni era tan real, que maleeixo a la meva companya de pis, per haver-me despertat en aquell precís moment. Plorava, tenia el coixí moll, i els ulls tot enganxats. I recordo haver-te abraçat, tot just veure’t.
Haver cridat el teu nom, amb temor, per si no eres tu, doncs estaves d’esquenes a mi. I t’has girat. Has respòs, i m’has vingut a veure. Jo, sense dir-te res, t’he abraçat fort, i t’he preguntat com t’anava.
En el meu somni, he pogut comprovar que havies canviat, no eres tal com et recordava, però què hi vols fer? Com diria un d’aquells llibres d’interpretacions de somnis, tot somni té un significat, i nosaltres, petita, t’ho puc ben jurar que hem canviat, durant aquest temps.

Uns ens fem grans, i altres sou petits, petits per sempre.

Tan petits com per poder-vos encabir dins del nostre record, però no tan com per caure en l’oblit del nostre cor.

Puc oblidar una fórmula topogràfica en el moment més inesperat, puc oblidar estendre la roba que està a la rentadora, o fins i tot, trucar a algú. Són coses insignificants, oi? Més que insignificants, suposo que no tenen cap mena de sentimentalitat. En canvi, a tu és imposible oblidar-te, i encara que no ho sàpiga ni jo mateixa, tinc aquella rialla clavada, que de tant en tant surt del forat on està amagada, i ressona dins la meva ment, et recordo, i somric.

I somric, com si m’agafessis la mà. I recordo aquella cançó de Serrano que diu:

“Eternamente, tu mano”

I somric.

Les nits són maques (però els falten estrelles)

2009-02-15T00:49:00.004+01:00

I quan, de bon matí, un dissabte d’aquells de cel gris i fulles que volen al compàs del vent en direccions aleatòries, em desperto i veig que cada dia aquest lloc és més meu.

Una altra setmana, parlant català només la mitja hora de telèfon amb els de casa, i amb un nus a la gola cada vegada que sento la meva àvia dient-me “quin goig sentir-te, ja falta menys per poder-te abraçar”. De vegades, també em cauen llàgrimes d’enyor, que intento disimular amb una mitja rialla poc convincent.

M’he acostumat a la solitud dels caps de setmana massa tranquils, i sí, potser una mica massa avorrits quan penso que si no fos aquí estaria fent mal qui sap on. Però els dies passen ràpid. Sembla que fos ahir, que agafava el tren a l’estació d’aquí al costat, i després d’unes 7 o 8 hores em plantava a Barcelona.

Les nits són maques, però els falten estrelles. Sempre que miro el cel, veig una gran pantalla de tonalitats vermelloses molt curiosa, i cada vespre, una mena d’ocells grans i molt semblants als bernats pescaires (però no les tinc totes, que ho siguin), reposen a la torre del campanar vell, sempre a quarts de nou, i es dediquen a picar amb el bec les pedres velles de la torre més alta de l’església. Fan el mateix soroll que dos bastons picant amb força, però quan sonen les campanes, s’espanten fugen fins l’endemà a la mateixa hora, que tornen.

Les bocines dels trens, i la veu d’informació de l’estació, cada moment avisa de que algú o altre està a punt de perdre el seu tren. Però em tranquilitzo pensant que cada dia, a algun lloc surt el tren de mitjanit, i escoltant música, amb la finestra oberta (si fa sol) mentre faig feina, em recorre el cos un sentiment estrany, que sembla menjar-se’m per dins com si tingués cuques. I és que les tinc. I ja he trobat un nom escaient per aquestes cuques.

Són "cuques de tornar".

Dies de pluja

2009-01-30T19:18:00.003+01:00

De vegades penso en la primera gota de pluja que arriba al terra. M’agradaria veure-la, i sabria, amb un cop d’ull, que aquella no és una gota de pluja qualsevol, sinó que és més valenta que les altres: la primera que salta al buit, sense saber on anirà a parar, escolant-se terra aball, i fent esclatar la bombolla d’oxigen que guarda el bosc, com una agulla que punxa un globus, i que de cop i volta provoca una mena d’explosió, i s’extèn una fragància de terra humida que penetra, potser sense voler-ho, l’olfacte de la gent, i potser desperta els seus sentiments, com em passa a mi.

Somio, també de vegades, amb el meu paisatge, una tarda plujosa de primavera, d’aquelles que fa que els verds siguin més verds. Com la d’avui, que, mentre el Feliu Ventura m’explica que de nit vol ser un estel que fuig del cel, i em porta fins a Alacant (per interior), les gotes de la pluja reboten als vidres de la meva finestra i hi queden descompostes en mil i una partícules minúscules.

Vaig fantasejar, fa dues primaveres, davant dels ulls espectants d’una petita, sobre les pluges de granotes, i, mentre admirava el preciós arc de Sant Martí amb ella, li explicava que conten que més d’una persona s’ha perdut buscant el principi de l’arc de Sant Martí, tot buscant el tresor que guarda. I em vaig sentir orgullosa de fer-ho, perquè paga la pena veure aquella mirada curiosa intentant divisar alguna granota caient del cel. Em vaig sentir orgullosa de ser la primera persona que li expliqués una cosa tan màgica com una pluja de granotes, i que ella tot rient, em digués:

- Imagina que vas pel carrer i et cau un boxejador a sobre!
- Un boxejador?
- Si! Amb les ulleres d’aigua i el tub!
- Bussejador, vols dir!
- Si, o un peix espasa!
- Au va!
- O un pop, que se t’enganxa a la cara, i no te’l pots treure, i no hi veus!

I aqueslla tarda, que s’ha de dir que no començava massa bé, va acabar sent fantástica, perquè necesitaba notar l’olor de terra humida dins meu, mullar-me amb la humitat de la pluja tot mirant al cel, i oblidar per uns moments tot el que sóc per convertir-me en una mena de iaia, explicant llegendes i històries viscudes a la seva néta o en un pallasso roba-somriures.

Palestina Lliure

2009-01-19T00:10:00.003+01:00

-Rates! - ens deien - Rates pobres!

I van marxar.

Ens van deixar sols i en aquell moment li vaig dir al meu germà:

-Nosaltres no som pobres...

-No, ens tenim l'un a l'altre...

-Tinc por.

I em va mirar, em va passar la mà per l'espatlla, i em va dir:

-Jo també, germanet, jo també...

Ens poden prendre tot el que tinguem, però mai ens podran arrebatar la dignitat de ser rebels.

"Un doloroso tirón cuando disparaba a portería"

2008-11-25T01:04:00.004+01:00

"Las jugadas de la vida, han sido mas sucias de lo que me esperaba, me han hecho trampa y me han ganado la partida sin darme cartas"

L'altre dia, en un bar fent el cafè, sola, fent el que normalment fan els avis desenfeinats al bar, fumant, tot llegint el diari (concretament el Mundo Deportivo, havent fracassat en l'intent de trobar un Regió7) vaig adonar-me que hi havia una carta al terra, al revés.

Era una carta gairebé nova, d'una baralla d'aquestes que fan aquí a Gasteiz, de les Fournier. Estava bruta, trepitjada, amb marques de la sola de les sabates que l'havien trepitjat abans que jo.

Vaig decidir agafar-la, i en ajupir-me per agafar-la, sorprenentment, vaig adonar-me que era ni més ni menys que l'as d'oros.

Mai he cregut en la sort que pots tenir trepitjant una merda, encertant l'as d'oros, o en la mala sort que pots arribar a tenir si passes per sota d'una escala, si trenques un mirall, o qualsevol cosa per l'estil.

Però em vaig sentir satisfeta, i em vaig guardar la carta a l'escarsell. L'home de la barra em mirava, impacient... ell també feia el cafè sol, i tampoc no havia trobat el Regió7 entre la pila de diaris del prestatge... pero no era tan afortunat com jo, no havia trobat l'as d'oros!

Me'l vaig mirar, em va mirar, jo somreia, era més afortunada que aquell homenot. Finalment es va aixecar, vaig pensar que marxava, però tenia el cafè a mitges. Es dirigia cap a mi. Quan el vaig tenir a menys d'un metre, em va allargar la mà. Jo, vaig pensar en milèssimes de segon: és un bon contrincant, ha vist la carta, volia l'as, i ha sabut perdre... però abans que li pugués allargar jo també la mà, i dir-li qualsevol cosa (cortesia pura i dura), ell se'm va avançar.

- Vas a leer el periódico?

- No.

- Termina si quieres, yo me espero.

- No, tranquilo, quédeselo, yo ya me iba.

Li vaig atansar el diari, tot aixecant-me per posar-me la jaqueta. I vaig marxar.

L'home, va llegir al diari: "Un doloroso tirón cuando disparaba a portería", i va somriure.

Em sentia identificada... quan ja estava preparada per encaixar les mans amb el meu contrincant, acceptant la meva victòria i la seva derrota, ho vaig perdre tot.

Tot menys l'as d'oros. Que no sé si porta bona sort o no, però el tinc al suro de l'habitació.

Hey, Hey, My, My

2008-11-09T16:51:00.003+01:00

Últimament, un desequilibri s'apodera de mi els caps de setmana.

Deu ser el fet d'haver-los de passar sola, a casa (perque sí, això no és el meu pis, això és casa meva...), i de no tenir ningú amb qui parlar.

La tele em fa companyia, saps? L'engego tot el dia, i no la miro ni 1 minut seguit. No m'interessa... no sap parlar català, però ja fa el fet, sento soroll a la casa, i així no em sento tan sola.

Tot i posar-me la tele al menjador, em tanco a l'habitació, i em poso música. Quina bajanada, oi? Posar-se la tele a la sala per sentir alguna cosa, i tancar-se a l'habitació amb la música... ja t'he dit abans, que estic desequilibrada, últimament...

I em pregunto, perquè collons aquest desequilibri, si estic en un dels països més equilibrats paisatgísticament parlant. Només fa fata que passis 5 minuts en un mirador d'aquells que hi ha a la carretera plena de giravolts entre Deba i Getaria, i miris al mar, i miris els penyasegats i vegis que les onades es mengen el verd de les muntanyes que arriben fins l'aigua. D'això se'n diu equilibri...

També se'n diu equilibrista, d'aquell qui va caminant per la corda fluixa, trampejant la vida, com tota aquesta quitxalla, que juga ara mateix a la plaça de davant de casa a saltar trepitjant només les rajoles vermelloses, i que sento per tenir la finestra oberta.

I mentre em menjo tot aquest desequilibri, emocional o no. Repasso fotografies que vaig fer fa dues setmanes, quan en un raconet ben petit d'Euskal Herria, em sentia plena i buida al mateix temps. On el temps no passava, i no em calia fer de trapezista. Primer observant l'horitzó del mar des d'un camí rural, i després, asseguda en un sofà d'un local on tothom parlava Euskera pero hi estava bé, amb tu, al teu costat.

Alvia, a la via!

2008-10-05T17:56:00.006+02:00

"El Talgo de Lugo a Barcelona desaparecerá a mediados de mes.

Renfe señala que, si el transbordo es un inconveniente del cambio, la ventaja es que se ganan dos horas.

Los lucenses tendrán que coger otro tren hasta Monforte para subirse al Alvia, que partirá de

El Talgo que cubre la ruta A Coruña-Barcelona desaparecerá de la circulación a partir del 15 de septiembre. Fuentes de Renfe en Galicia aseguraron ayer que, en lugar de este servicio, habrá un tren tipo Alvia (como los que ahora van de Madrid a Valencia), que es más moderno y puede circular por las vías de anchura española, pero también por las del AVE, con una medida internacional y a través de las cuales se reduce el tiempo de viaje. El problema es que este tren partirá de Vigo, y no de A Coruña, por lo que no pasará por Lugo.

Así, Renfe aseguró que se pondrá en marcha un servicio de tren A Coruña-Lugo-Monforte coordinado con los horarios del Alvia para que los viajeros coruñeses y lucenses puedan beneficiarse del cambio de tren.

Fuentes oficiales de la compañía ferroviaria admitieron que tener que hacer transbordo es «un contra», pero subrayan que hay «un pro»: el tiempo de viaje, aun con el transbordo en Monforte, se reducirá dos horas, aproximadamente. Ahora mismo, se tarda 17 horas en llegar de A Coruña a Barcelona, y 15 desde Lugo. Estas dos horas se ganarán porque el Alvia circulará por las vías de alta velocidad desde Zaragoza hasta Barcelona. Hasta ahora, el Talgo a Cataluña salía unos días de A Coruña y otros de Vigo. Cuando sale de Vigo, no pasa por Lugo. Ahora, el Alvia solo partirá desde Vigo porque la línea entre A Coruña y Lugo no está electrificada. Renfe explicó que electrificar esta línea depende del Ministerio de Fomento y no de la compañía ferroviaria.

De esta manera, el Talgo solo pasaba por Lugo los martes, jueves, y viernes; y a partir de este momento, el Alvia circulará todos los días, según subrayaron fuentes oficiales en la comunidad.

Los trabajadores de Renfe no están vendiendo billetes para después del 15 de septiembre porque todavía no se saben cuáles serán los horarios ni las tarifas del Alvia; o al menos, las fuentes de Renfe en Galicia no las tenían ayer, cuando se solicitó esta información.Hasta ahora, un billete en turista de Lugo a Barcelona costaba 58,20 euros; mientras que en clase preferente el coste aumentaba hasta casi los ochenta euros: 77,10."

I ara ja han sortit els preus. De Vitòria-Gateiz a lleida, amb l'antic Talgo, un bitllet d'anada i tornada costava uns 45€, i ara, amb el nou Alvia costa uns 80€.

Jo em pregunto: val la pena duplicar el preu per arribar només amb una hora menys al destí final?

I els pobres d'A Coruña, que no els arribarà més el tren, per no tenir les vies electrificades i a sobre, els han apujat el preu del bitllet a més a més d'obligar-los a agafar un tren regional fins a Lugo?

En un dels meus viatges a casa l'any passat, vaig haver d'agafar un tren que no parava a Gasteiz, obligant-me a fer transbord a Miranda de Ebro, i allà agafar un tren regional. La noia de RENFE, tota simpàtica i segura d'ella mateixa em va dir: no hay ningún problema. Llegas a Miranda de Ebro y a la media hora tienes un regional para Gasteiz.

El problema és que les persones que viatgen en trens de Llarga distància, com ara l'antic Talgo, o el nou Alvia, tenen el seient numerat, i al fer transbord a un tren regional convencional, no. A més de no tenir l'espai necessari per deixar l'equipatge, que en un viatge com aquests sol ser bastant necessari.

A part d'això, qui t'assegura que els trens de RENFE arribin puntuals al seu destí? Jo rai, no t'ho asseguro pas...

Durant aquell viatge, en un Talgo, un comboi vell, que més que un tren de llarga distància que enllaça A Coruña amb Barcelona, semblava que tingués com a destí Auschwitz-Birkenau, ja que és un munt de ferregots, amb els serveis averiats i amb una podor de peus, pixum i amb l'aire condicionat espatllat, ja que, o no funciona, o et mors de fred, el tren va patir un retard (normal, tractant-se d'un tren de RENFE) i vaig arribar a Miranda d'Ebro a les 11 del vespre, quan l'últim tren regional cap a Vitòria ja havia sortit, arribat i tornat, gairebé.

Em vaig dirigir a atenció al client, i vaig exposar-los el meu problema: no hi havia més trens cap a Gasteiz fins l'endemà, estava perduda a Miranda d'Ebro, carregada amb les meves pertinences, i feia molt fred com per passar la nit en un banc de l'estació, era desembre.

L'única cosa que em van dir va ser: "El último tren ha salido, el regional no tiene la obligación de esperar el Talgo, y de todas formas, ha estado esperando 2 minutos por si llegaba". I dic jo: no tenen cap mena de comunicació amb la cabina del tren? ni un walkitalki d'aquells que quan ets petit et regalen i parles amb els camioners que passen per la carretera del costat de casa?

Per sort, com jo, hi havien altres persones, que es van posar a escridassar el cap d'estació, i finalment es va dignar a donar-nos, que no trucar, el telèfon del servei de taxis de Miranda de Ebro.

Com a resultes de tot això, vam trucar el taxi, i van venir uns 5 taxis per portar tota la gent que tenia com a destí Gasteiz, i això està clar... la carrera va anar a compte nostre, només faltaria... era culpa nostra no haver arribat a l'hora a l'estació... qui els va parir!

Per això em queixo... tant voler fer trens d'alta velocitat per tot arreu, tant destrossar paissatgisme, i tant apujar els preus... i a l'hora de la veritat, continuen sent els mateixos trens atrotinats i rovellats de sempre, més cars, i a sobre, et fan un favor dient que arribaràs una hora abans al teu destí, la mare que els va parir.

Ah, no us he explicat que el tren, segons els horaris de RENFE, arriba a Gasteiz a les 16:24... i que el dia que més d'hora l'he agafat ha sigut a les 17:15. Però bé... per avui ja he omplert el sac de crítiques... per la propera vegada ja sabré per on començar.

SALUT!

... i visca Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados.

A la foto hi podeu veure un antic Talgo, traccionat per una locomotora a l'alçada de Lugo. La primera vegada que el vaig agafar per tornar a casa em pensava que era una broma, però no...

Azuloscurocasinegro

2008-10-05T01:02:00.002+02:00

A veces dudo de tu presencia,
de que me tengas en cuenta.
Entonces se me abre la herida
que me dejó tu partida.

A veces creo que no hay duda
que la distancia nunca dura,
que cuando yo quiera te tengo
y que no darnos es perfecto.

Yo prefiero imaginarte
como el aire
que se esconde
tras los árboles de noche.

Imaginarte
como antes
amándome
tras los árboles de noche.

A veces creo que te invento
para poder seguir viviendo
aunque sea una quimera,
un tesoro en la encimera.

A veces me subo a la mesa
y me parece una cordillera
alrededor el horizonte
del otro lado la tetera.

Me da vueltas imaginarte
como el aire
que se esconde
tras los árboles de noche.

Imaginarte
como antes
amándome
tras los árboles de noche.

Soy tu cintura,
tú mi cuerpo.
Mi deseo
está en tu piel.

Quizá parezca una estupidez
imaginar lo que sería
besarte
en este instante.

Y me peleo porque dicen que
el que algo quiere algo le cuesta
y ese fantasma no me deja
y yo me canso de luchar.

Entonces saco la mía espada
me bato en duelo en Granada
en frente de mi doncella
y gano si me da la gana.

5.0 = 5 punt gràcies

2008-09-24T15:06:00.003+02:00

Quan esperes durant 23 dies un resultat d'un examen, i per fi, al cap de 23 dies, entres a la pàgina on la nota hauria d'estar penjada, ja sense ganes, pensant que no hi haurà la nota, com cada dia que hi has entrat per veure-la, i et trobes un:

EXPRESIÓN GRÁFICA - 1ª CONVOCATORIA - ANNA GUBIANAS:
NOTA FINAL: 5.0

No et queda més remei que dir: He sacau un cinco punto gracias.

I ben contenta, eh... ^^ 9 crèdits a la saca, i em tornaran 147,78€ de la matrícula!

Àvia

2008-09-19T22:32:00.001+02:00

Sempre m’agafava pel darrere, i m’envoltava amb els seus braços, apretant-me ben fort i em feia un grapat de petons seguits, d’aquells sorollosos tot balancejant-se d’un costat a l’altre. Si s’esqueia que era diumenge, em deixava la galta una mica rosada. Li agradava arreglar-se per poder anar ben galant al ball que feien a l’esplai dels avis.

De ben petita, em fascinava. Es treia mil i una històries, contes i rondalles de les mànigues. I amb la veu trencada, entonava aquella cançó:

“Baixant de la Font del Gatuna noia, una noia;baixant de la Font del Gat una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se’n diu,Marieta Marieta;pregunteu-li com se’n diu;Marieta de l’ull viu.”

Quan sentia que cantava aquesta cançó, endevinava que s’acostava la meva hora del conte, i ella ja m’acostava un sillonet de vímet de la meva mida i se l’encarava cap al llit on seuria ella. Tot seguit, em preguntava:

-Nena, quin conte toca explicar, avui?-El de la guineu i el llop!!

Sempre demanava que m’expliqués aquest, però, no sé com s’ho feia anar, que enllaçava una rondalla amb l’altra, ara “El Pere i el llop”, ara “La Caputxeta” després en “Joan Sense Por”... i, cada vegada que ella me’ls explicava, semblaven nous per a mi. Era com si cada dia m’expliqués una història diferent.

Havent acabat l’hora del conte, s’alçava i anava lentament cap al seu armari (“asmari”, com diria ella) i en treia una bossa enorme de caramels tot dient:

-Nena, agafa’n uns quants, d’aquets “cramelus”, i dóna’n al teu germà.

Però al meu germà, li faltava temps per entrar per la porta i fotre grapa a la bossa.

Eren els típics caramels enormes que sempre porten els avis a la butxaca, a punt per regalar-los al primer nen rialler que passi pel carrer. D’aquells embolcallats amb papers de cel·lofana de colors estridents, que són tot un misteri, perquè mai se sap de quin gust et tocarà. Jo no tenia cap preferència, però sempre jugava amb el meu germà a encertar de quin gust em tocaria el caramel que ens havia donat l’àvia.

I com si fossin grans tresors, ella ens aconsellava tot posant-nos d’amagat un altre grapadet de caramels a la butxaca: “Guardeu-vos-en uns quants a les butxaques, per més tard” o “No els mastegueu, que se us corcaran les dents” i ens aviava cap al menjador on el padrí i la iaia ens preguntaven:

-Què mengeu? – fent-se els ornis
-Res! – deiem nosaltres intentant dissimular el gran bony de la galta que ens feia el caramel
-Tenen mal de queixal, aquesta canalla! – deia l’àvia tota ufana i riallera.

Aprèn a estimar-te'ls

2008-09-09T14:35:00.003+02:00

Aprèn a estimar-te les hores,

els minuts,

i fins i tot,

els segons.

Llavors, el temps ja no tindrà importància.

Ferran I

2008-07-11T14:40:00.004+02:00

Com quan un ocell espantat per un tret escapa cap a la incertesa, durant una tarda d’aquelles que el sol sembla estar trist, i que s’amaga rere els núvols grisosos que enfosqueixen el cel, el Ferran camina sense rumb concret pels carrers d’una gran ciutat. Escapant potser d’alguna cosa.

“Les ciutats són com cementiris de sentiments”, pensa.

Ha viscut durant molts anys en un poblet, i ara, ha caigut al bell mig d’una gran ciutat, plena de sorolls i de gent, però per a ell, buida de tot.

En un poble, la vida és més tranquil·la. Pots estimar-te les hores, els minuts, i fins i tot els segons. En canvi, a la ciutat tot això és impossible. La gent no té temps per pensar en aquestes bajanades. Tothom porta rellotge, i tothom dóna molta importància al temps, però mai ningú l’ha pogut arribar a estimar.
La gent, a la ciutat, no somriu als individus que passen al seu costat, ni té el plaer de sentir cruixir les fulles caigudes dels arbres quan la tardor avisa d’un hivern fred. No passegen perquè sí una tarda qualsevol, ni tenen racons secrets al lloc més inesperat.
Tenen, això sí, tota una grisa i trista ciutat als seus peus, amb tot el que necessiten, i molt més.

El Ferran té vint-i-un anys, encara que ningú ho diria. És un noi simpàtic, regala somriures a tothom amb qui es creua pel carrer. La seva felicitat s’encomana fent que, tota persona amb qui es creua, minuts després, s’adoni d’un gran somriure a la seva cara, i rectifiqui el seu posat, canviant el bonic somriure incrustat al rostre, per una rialla tímida seguida d’una serietat superficial i penetrant, per no semblar una persona insana.

Li agrada caminar, perdre’s per la gran selva urbana, inventant sempre noves dreceres. Sovint passeja sense rumb concret, creu en l’atzar.
Camina i camina, i si es troba per casualitat amb algú conegut, s’enorgulleix d’ell mateix, i de la decisió que ha pres minuts abans, a l’hora d’escollir per quin carrer trencar.
Sempre ha preferit anar sol a passejar, així aprofita per pensar i confirma la teoria que diu que és millor anar sol, que mal acompanyat.
Quan dubta sobre quin carrer agafar, sempre acaba tirant el de la seva esquerra, doncs diu que l’esquerra sempre porta a més bon port que la dreta.

Temps enrere, quan vivia al poble, aprofitava les estones lliures per passejar. Sempre acabava anant al mateix lloc, prop del riu. S’hi acostava, i s’hi veia reflectit. S’asseia a la resclosa, i en silenci, es preparava un cigarret. Podia passar-s’hi hores, allà, perquè llavors, el temps no contava.

Però ara, tot és diferent. Mentre passeja inquiet pels carrers sorollosos de la gran ciutat, el seu pensament va més enllà de les seves passes.

Mañana hará el tiempo que a mi me de la gana.

2008-06-18T14:01:00.007+02:00

“La asamblea de majaras se ha reunido.
La asamblea de majaras ha decidido:

Mañana sol.
Y buen tiempo.”

El dia d’avui s’ha llevat amb força amb un sol orgullós de nàixer un dia com avui. Ell i un cel blau intens, han espantat als núvols, que no tenien ganes de passar calor.

Doncs sí. Diuen que si fa un xàfec per Sant Pere Regalat, quaranta dies de ruixat... però que ja n’hi ha prou, eh!

Avui he reafirmat la meva teoria sobre la influència del temps envers l'estat d'ànim de les persones. Per tant:

“Mañana hará el tiempo
que a mi me de la gana.”

Tribut a Sau

2008-05-12T23:50:00.002+02:00

M’agradaria tant ser pilot de somnis, això és el que hi ha. Pilotant els meus somnis, seria l'autora dels meus propis desastres i dels propis meus malsons.

Viatjaria sempre amb la lluna a l’esquena, com un cargol amb la seva caseta, sempre m’ha fascinat la idea... què passa? tothom vol el que no té...

Pilotant els meus somnis, faria un viatge llarg, suposem per un moment que agafés el tren de mitjanit, i abans d’agafar-lo, em prendria una cervesa al bar de l’estació, mentre escoltaria de lluny la cançó de la noia de l’altre cantó del bar, que sortiria del seu reproductor ipod. Recordo abans, que era cosa moderna tenir un ràdio-cassette portàtil, els temps estan canviant.

Al fil musical del bar de l’estació s’hi escoltaria la ràdio. Parlarien de poemes i proeses i de percentatges d’aquests que només interessen a qui diu que porta una vida moderna. Parlarien també de l’onze de setembre, el dia en que tothom es va adonar de la força de les armes. I parlant parlant dirien el teu nom.

En aquell moment, m’adonaria de que estic boig per tu, i que fa molt temps que no sé res de tu, Laia. I en aquell moment, lluny de tot, pensaria: “Me’n torno a Sau per poder veure’t”, tu encens el meu foc. Recordo aquells vespres de desembre, els nostres temps difícils, el dia del sopar al restaurant xinès... no teniem res a perdre. No voliem fer-nos grans.

Mai sambras perquè, però tu ets el meu amor a fons perdut. No puc més, no sóc capaç. Sembla que hagin passat deu mil anys i un dia, i et recordo com la primera nit.

Estic deprimit, no puc deixar de fumar i estic lluny de tot. Tu has perdut, sé que mai seré prou per tu, però crec que això es pot salvar.

Si més no, fes-me un favor: envia’m un àngel que s’assembli a tu, i jo amb la meva ombra seguiré boig per tu i tenint records d’Irlanda mentre em prenc un màgic whiski molt lluny de casa.

Així, com a mínim, recordant estariem junts de nou per primer cop.

Al mal temps, bona cara

2008-05-06T20:08:00.002+02:00

M’enfado amb mi mateixa, sanse saber què és el que realment em passa. Tinc la necessitat de tenir una rutina, de sentir-me útil o utilitzada, o les dues coses.

Em sento d’enlloc, ni d’aquí ni d’allà. És difícil d’explicar. Tot és complex, i poques persones ho entenen. Suposo que és una sensació que per entendre-la has d’haver-la viscut en alguna ocasió (jo l’any passat no era pas capaç de posar-me el aquesta situació...).

I no val la pena donar-hi més voltes, perquè avui fa sol, i encara que el temps i la temperatura siguin tan sols partíceps de converses trivials d’ascensor, aquestes dues paraules, temps i temperatura, modifiquen clara i indiscutiblement el nostre estat d’ànim.

Però llavors, em ve al cap aquella dita: “al mal temps bona cara”

Així que enfada’t amb el món si vols, però no deixis de somriure a l’univers, perquè ell sempre et torna el somriure.

La importància de les coses

2008-02-24T23:28:00.002+01:00

Era un matí de boira espessa, encara no ho havia vist amb els meus ulls, però ho presentia, i no anava errada.

D’un salt, vaig posar els peus a terra, mitja hora després que sonés el despertador per primera vegada, i mig renegant pel fred que feia a fora del llit em vaig dirigir cap a la finestra. A l’obrir els porticons, vaig veure una altra vegada la boira baixa, espessa com una mala cosa, i em va fer mandra, fins i tot, obrir cinc minutets la finestra, per ventilar una mica l’habitació. Però vaig fer el cor fort, vaig obrir la finestra, i tot seguit, d’una corredissa em vaig tornar a tapar fins dalt a dins del llit.

Des del llit estant, mirava els vidres entelats i el raig de llum que entrava per sota la porta. Dic raig, i no fil, perquè entre la porta i el terra hi ha més d’un centímetre i mig de separació.

En aquell moment, m’hagués agradat estar en un altre lloc. Un lloc més familiar, que no pas aquella habitació freda. Un lloc, per exemple, com el sofà de casa meva, o el meu llit mateix.

Passats els cinc minutets de ventilació, vaig saltar altre cop del llit, i em vaig afanyar a tancar la finestra. Tot seguit, vaig decidir escalfar-me un got de llet, i preparar-me un cafè per despertar-me una mica més. Em venia de gust. Un cafè amb llet calentó: el got, d’aquells aprofitats de l’envàs de la nocilla, de llet fins dalt, tres cullerades de cafè capuccino, i sense sucre. Però al comprovar que no tenia llet, i veure que si realment tenia ganes de prendre’m un cafè em veia obligada a vestir-me, i anar fins al bar més proper, em vaig intentar convèncer a mi mateixa de que no volia cafè.

Explico això, perquè moltes vegades deixem de fer o dir les coses que realment desitgem pel sol fet de tenir mandra o por del que ens puguem trobar, penedint-nos-en després.

Un cafè amb llet, és fàcil de substituir, o no. En canvi, hi ha altres coses que deixem de fer (ja sigui per mandra o per por de les conseqüències que comporten) que realment no són tan efímeres com un trist cafè amb llet.

Llibertat

2008-02-19T18:00:00.002+01:00

La llibertat moltes vegades està considerada una idea romàntica, i diuen que és una idea abstracta, que no es pot tocar.
Però què me’n dius? mai has respirat llibertat? Mai t’has sentit lliure, encara que només fos per una estoneta? I quan t’ha passat això, no t’has sentit la persona més feliç d’aquest món? Tan feliç que ningú ha aconseguit prendre’t el somriure d’orella a orella?

Si és així, tanca els ulls i recorda un moment dels que has tocat la llibertat amb la punta dels teus dits, i mira’t ara mateix, aquí, davant l’ordinador, llegint aquesta parrafada, romántica o no, i digues-me si ara mateix, en aquest precís moment ets o et sents lliure.

No continuis llegint, fes-ho. Fes-me cas.

Recorda aquell dia de juny que vas acabar el curs i tenies tot un estiu de vacances per davant o recorda quan et vas posar a cridar sense cap motiu des d’un mirador tot observant l’horitzó del mar, amb la mirada perduda, i el silenci que vas poder escoltar després del teu crit. O simplement, recorda aquella tarda que vas passar sense fer res amb els teus amics anys enrere, i el mal que et feien les galtes de tant riure. Recorda el sentiment de llibertat que et corria per dins.

Ara sí, ja em pots dir si ara mateix ets lliure i si desitges més que mai la llibertat.

La llibertat és això: sentir-se ple i buit al mateix temps, ho veus?

Estimes la llibertat? La vols?

Pren-la

Inici de temporada

2008-02-11T21:25:00.000+01:00

Fa un cert temps, que el meu pas pels blogs va en augment, i avui, tarda de poca feina, mirant un blog m’ha vingut al cap el record d’una persona dient-me: bé, ja estarem en contacte, Gubi... t’hauràs de crear un blog per tenir-nos al corrent de tot.

I mig any després sembla que m’he mig decidit a crear-me un blog. No estic massa segura de la continuitat d’aquest, però es diu que la intenció és el que compta.

Aquest blog, doncs, em servirà per evadir-me una mica de tot el que m’envolta i no sentir-me tan sola. Hi escriuré tot el que em passi pel cap dia rere dia encara que mai hagi estat gaire partidària de les declaracions de principis, ni d’expresar el que penso... sóc més aviat d’aquell tipus de persones que s’ho guarden tot dins, i algun dia o altre exploten (o bé pel cap o per la pota).

I res més. Aquest és el primer gra de sorra que he aportat al món dels blogs, i espero que d’aquí en pugui sortir alguna cosa de profit.