dimecres, 20 de gener del 2010

7,20... Oso ongi!


YESSSS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimarts, 19 de gener del 2010

Som el que ens falta

La llum s’escola pels foradets rectangulars de la persiana, que està espatllada i no baixa prou per tapar les set o vuit últimes fileres de foradets. Queda una mica torçada.
La foto ha tornat a caure. L’hauré d’enganxar millor quan em digni a anar al basar xinès a comprar cinta adhesiva de doble cara. A l’armari no hi puc clavar xinxetes.
El radiador fa sorollets, com si li donéssin copets petits i insistents i això fes que milers de bombolletes es desanganxessin de la part inferior del radiador i recorressin els ferros amunt. S’ha de purgar.
El despertador torna a sonar. Sona cada cinc minuts fins que no obres la tapa i prems el botó que té per desconnectar el mode repetició. És molt pesat.
Busco les espardenyes amb la mirada, no les veig a primer cop d’ull. M’aixeco i les busco amb el peu. S’havien amagat una mica sota el llit.
Camino fins la finestra, pujo la persiana. Molta boira, però aviat escamparà.
Vaig cap a la cuina i badallo. Obro l’armari, agafo la cafetera i l’omplo de cafè i d’aigua. La poso al foc i m’espero, asseguda a la cadira, fins que s’apodera del pis una intensa olor de cafè. Em despisto buscant la meva tassa preferida i les galetes i una mica de cafè comença a sobreeixir de la cafetera, caient al cercle vermell de la vitroceràmica i fonent-se a poc a poc. Si ho mires, veus petites boletes de cafè que ballen sobre la superfície incandescent fins al moment de fondre’s.
Tinc ganes de tocar-les i d’agafar-les, semblen boletes petites de mercuri.
Em preparo el cafè amb llet, sense sucre. I en faig un glop llarg. És bo i calentó.
Engego la caldera, i me’n vaig cap a la dutxa. Les gotes que m’esquitxen les cames són fredes però es van escalfant de mica en mica. Tinc fred.
Més de 38ºC al termòmetre de l’aixeta. S’entelen els miralls i les parets.
Surto, vaig a l’habitació i obro l’armari. Samarretes de ratlles de tots colors, texans, samarretes de màniga curta. L’armari fa una olor especial, olor de roba neta.
Avui, els texans liles. Són els texans liles perquè la roba de dins les butxaques és de color lila i el botó també. Sempre poso noms concrets a les peces de roba per distingir-les. També em posaré la samarreta de ratlles lila, i a sota, m’hi posaré també la samarreta lila, a conjunt. Sembla que farà fred.
Ara que estic més desperta, em poso a estudiar. Per amenitzar el moment, decideixo posar-me una pel·lícula. La busco.
- “Mi vida sin mí”, massa trágica. No és el moment.
- “Mientras dormías”, la vaig veure fa poc.
- “Tu vida en 65 minutos”, no, aquesta no.
- “Memento”, tampoc. No em ve de gust ara
- “El ilusionista”, no s’ha baixat del tot.
- “53 días de invierno”, no l’he vist encara, i no li podré fer cas mentre estudio. Un altre dia.
Com que no trobo pel·lícula escaient, em rendeixo, “ porca misèria!”
Recordo que hi ha una cosa que es diu 3alacarta, i hi entro. Busco coses interessants, i acabo posant PORCA MISÈRIA a la inputbox de cercar.
Remiro tots els capítols que hi ha penjats. Sembla que no em decideixo. N’hi ha moltíssims i tots m’agraden.
- “Som el que ens falta”, capítol 19.
Aquest sí! Em proposo veure’l mentre bussejo entre apunts i més apunts. Però al final acabo navegant amb el veler de l’Àlex, fet d’apunts de topografia i submergida completament dins del capítol. Aquest capítol m’encanta…
Se’m posa la pell de gallina amb l’escena de la Sònia i el Sergi. I el Roger.
“No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa’m ser el que et falta”, és per romàntics…

I em poso a estudiar.
Després actualitzo el blog, avui en tinc ganes. És curiós. Quan tinc exàmens és quan més actualitzo el blog.
Total, és bufariferampolles!