Tribut a Sau

M’agradaria tant ser pilot de somnis, això és el que hi ha. Pilotant els meus somnis, seria l'autora dels meus propis desastres i dels propis meus malsons.

Viatjaria sempre amb la lluna a l’esquena, com un cargol amb la seva caseta, sempre m’ha fascinat la idea... què passa? tothom vol el que no té...

Pilotant els meus somnis, faria un viatge llarg, suposem per un moment que agafés el tren de mitjanit, i abans d’agafar-lo, em prendria una cervesa al bar de l’estació, mentre escoltaria de lluny la cançó de la noia de l’altre cantó del bar, que sortiria del seu reproductor ipod. Recordo abans, que era cosa moderna tenir un ràdio-cassette portàtil, els temps estan canviant.

Al fil musical del bar de l’estació s’hi escoltaria la ràdio. Parlarien de poemes i proeses i de percentatges d’aquests que només interessen a qui diu que porta una vida moderna. Parlarien també de l’onze de setembre, el dia en que tothom es va adonar de la força de les armes. I parlant parlant dirien el teu nom.

En aquell moment, m’adonaria de que estic boig per tu, i que fa molt temps que no sé res de tu, Laia. I en aquell moment, lluny de tot, pensaria: “Me’n torno a Sau per poder veure’t”, tu encens el meu foc. Recordo aquells vespres de desembre, els nostres temps difícils, el dia del sopar al restaurant xinès... no teniem res a perdre. No voliem fer-nos grans.

Mai sambras perquè, però tu ets el meu amor a fons perdut. No puc més, no sóc capaç. Sembla que hagin passat deu mil anys i un dia, i et recordo com la primera nit.

Estic deprimit, no puc deixar de fumar i estic lluny de tot. Tu has perdut, sé que mai seré prou per tu, però crec que això es pot salvar.

Si més no, fes-me un favor: envia’m un àngel que s’assembli a tu, i jo amb la meva ombra seguiré boig per tu i tenint records d’Irlanda mentre em prenc un màgic whiski molt lluny de casa.

Així, com a mínim, recordant estariem junts de nou per primer cop.

Al mal temps, bona cara

M’enfado amb mi mateixa, sanse saber què és el que realment em passa. Tinc la necessitat de tenir una rutina, de sentir-me útil o utilitzada, o les dues coses.

Em sento d’enlloc, ni d’aquí ni d’allà. És difícil d’explicar. Tot és complex, i poques persones ho entenen. Suposo que és una sensació que per entendre-la has d’haver-la viscut en alguna ocasió (jo l’any passat no era pas capaç de posar-me el aquesta situació...).

I no val la pena donar-hi més voltes, perquè avui fa sol, i encara que el temps i la temperatura siguin tan sols partíceps de converses trivials d’ascensor, aquestes dues paraules, temps i temperatura, modifiquen clara i indiscutiblement el nostre estat d’ànim.

Però llavors, em ve al cap aquella dita: “al mal temps bona cara”

Així que enfada’t amb el món si vols, però no deixis de somriure a l’univers, perquè ell sempre et torna el somriure.