dilluns, 4 de juny de 2012

Redescobrint: En temps difícils, Estrella Polar


I de cop, un dia, tornes cap al tard de la biblioteca. Uns, decideixen anar a fer unes birres, i tu no en tens ganes... Tornes a casa fastiguejada, i cansada. I una cosa, anomenada nostàlgia, et rosega el cor. Escoltes Serrano, i de sobte notes una mena de buit. Hi vas pensar l'altre dia, en ella. I ara hi tornes a pensar, i somrius.

Penses en l'ahir, l'ahir d'ara fa 10 anys, i ja no fa tan mal, però notes petites punxades, clavant-se com a "gavinets" (segons ell, polls mascles de gavina) i ho recordes. 

Recordes coses que han caigut en l'oblit, i aprofites per treure'ls la pols de sobre, bufant suaument. 


Redescobreixes un lloc ple de sentiments i de paraules. Algunes infantils. Moltes altres amb un caire massa adult i no gaire escaient per aquells temps, i que un dia, ens van obligar a agafar. I dic redescobrir. Perquè sé que sempre hi és, com ella. I hi ha uns dies, com el dia d'avui, que una té la necessitat de redescobrir-lo. Ho fa amb aquell temor d'adonar-se que tot ha acabat definitivament, de sentir aquella necessitat un dia, i no poder complaure's... 


Però sempre, al cap i a la fi, hi acabes topant. A principi somrius, però, se't van entelant els ulls. I la nostàlgia envaeix el racó de l'habitació on ets. Rellegeixes paraules, i t'atrapen els sentiments. I tanques els ulls, i la veus igual, petita i riallera. I mentre una llàgrima et rellisca galtes avall, te n'adones, una altra vegada que el temps juga males passades amb el seu company oblit. Que és cert. És cert tot allò que vas dir un dia, sobre la conxorxa del temps i l'oblit. I continúa cantant Serrano. I plores, perquè sí. Perquè avui ho necessites, i perquè la situació ho mereix. Perquè en tens ganes, i ara que ja hi ets posada, acabaràs llegint-ho tot, fins que te'n cansis. I quan hagis fet, abandonaràs aquell lloc, pensant, que és possible que sigui l'última vegada que el vegis. I el voldràs compartir, amb una persona que també pertany a aquell lloc, com cada vegada que el redescobreixes, ja és un costum.

I acabes amb els llavis vermellosos i ulls plorosos. Però somrius. I no saps si el cor se t'ha encongit o què li ha passat. I Serrano et xiuxiueja a l'orella que no estaràs sola.

Que no. 

Que no estaràs sola. 



dimecres, 23 de juny de 2010

quan ja no pots més i penses que queda poc: obres el correu i et trobes això...

DEBIDO A LA CELEBRACIÓN DE LA HUELGA GENERAL EL DÍA 29 DE JUNIO, EL EXAMEN PROGRAMADO PARA ESE DÍA SE TRASLADARÁ AL DIA 1 DE JULIO A LAS 9:00H EN EL AULA S.2. (LA MISMA EN LA QUE SE HA IMPARTIDO LA ASIGNATURA DURANTE TODO EL AÑO.

dimarts, 1 de juny de 2010

A cau de lluna



Aquella follia li omplia d'ell la nit. Era màgic, tot plegat. L’habitació fosca s’omplia d’ombres, i, malgrat la foscor, era capaç de dibuixar el seu rostre gràcies al fil de llum que entrava pels foradets de la persiana, que no acabava de tancar bé.



Recorda ara aquella sensació. Fer d'ella els seus batecs, i olorar-lo.


Els seus peus freds, buscant abric entre els d'ell, com les seves mans, que agafava fort i amb les seves, escalfava.



Aquells petons, alguns mal donats, ressonaven per l’habitació, plens de bogeria. I les rialles que li robava quan, amb els dits, li acariciava l’esquena, i ella, sense poder-ho evitar, s'aferrava a ell tot intentant que no l'ataqués amb carícies plenes de pessigolles.



Ell li xiuxiuejava cançons boniques a cau d’orella enmig d'un silenci punyent. La seva respiració omplia de somnis l’estona, enmig d'un silenci dels que només s'aconsegueix una nit d’estiu, que fa que puguis tancar els ulls i viatjar. Viatjar molt lluny, fins arribar a la lluna, per a poder-la queixalar, i endur-te’n un tros a la butxaca.



Va arribar a tocar les estrelles, i a besar la lluna.



Era un secret, que només ella i ell coneixen, ara. Ell ja dormia, ella el sentia respirar profundament, i el seu pit, s’enfonsava al mateix temps que el seu alè li arribava i feia que ella es notés la punta del nas més freda que mai.




El silenci va acabar per omplir tots els racons de l'estança, i ella va tancar els ulls i va viatjar, molt lluny. Va arribar a la lluna, que era plena, la va queixalar i se'n guardà un trosset a la butxaca. Va somiar.



L'endemà ell li va preparar l'esmorzar.



- No he trobat res més -va dir ell -.


- Tant se val - contestà ella mentre es palpava, dissimuladament, la butxaca del pijama -.


- T'agrada? És pastís de formatge.


- Si, és molt bo - digué després de tastar-lo i veure que tenia la butxaca completament buida -.


L'endemà, quan la lluna va sortir, tenia una petita queixalada.

dimarts, 25 de maig de 2010

La pela és la pela...

Em sembla adient escriure això, aquí, ja que a mi sempre m’han titllat de garrepa, només dir que era catalana, i d’una manera, la majoria de vegades no gaire agradable.

Ens consideren garrepes, de “la virgen del puño”, i no és pas un elogi. A mi m’ho han arribat a dir despectivament, i mostrant una cara de despreci i rebuig. D’altres en canvi, t’ho diuen en to burleta, mig enriolats, però al cap i a la fi, és molt fàcil caure en aquest joc de típics tòpics.

Així doncs, aquesta entrada al blog serà un copy-paste del tros de capítol de “Els convidats”, d’Emili Teixidor:

“… La cosa que l’havia impressionat més en posar els peus a Catalunya havien estat les fàbriques. A la meseta no hi havia gairebé fàbriques, només latifundis i camps de blat inacabables. Senyors i vassalls, señoritos i gana. Aquí, les fàbriques havien propiciat uns senyors que anaven cada dia al despatx, ni que fos a les onze del matí, una riquesa que no era inamovible i eterna com la terra, sinó que fluctuava, pujava o baixava segons els mercats, i com a conseqüència no podien badar massa ni distreure’s amb grans idees, i pel cantó de baix, un proletariat amb setmanada, curta però de diners frescos, i aquests agrupaments en tallers i fàbriques, colònies tèxtils i pobles industrials, o en gremis i cambres de comerç, feia d’escut invisible contra uns models elevats, nobles, regeneradors. Els seus models eren la productivitat, la puntualitat i l’estalvi. No estaven disposats a sacrificar la vida per una idea, només eren capaços de petits sacrificis gairebé domèstics per poder estalviar diners. Consentien. Eren grans consentidors. Banyuts i tot, si calia. No esperaven una pàtria millor, esperaven una vida millor. La integració cultural, la seva missió, podia ajudar a compartir uns ideals de futur, un destí comú, unes concepcions unitàries…”

Ara, si alguna vegada us diuen garrepes, penseu en això. Però que no us estafin tampoc, eh! Que amb els diners no s’hi juga!

divendres, 5 de març de 2010

Dame una "K"!

Avui he fet una cosa que mai m'hagués pensat que faria.

He anat, com cada divendres, a l'assamblea de joves. Tenim feina, estem organitzant un jaialdia ("dia de festa"), per poder aconseguir un local pels joves del barri. Organitzarem un campionat de futbol 5, després un trikipoteo (cercatasques amb trikitixa, un tipus d'acordió diatònic) i finalment un concert en un bar.
Avui ens hem dedicat a anar pels locals de joves del barri, a informar-los del torneig de futbol 5, i ha anat força bé. Ha sigut bastant productiva la tarda, ja que s'han apuntat força grups.

A les 7, hem anat cap al gaztetxe (casa dels joves) i m'han engatussat...

Com cada divendres, a les 8, hi ha concentració a favor dels presos polítics, i avui feien un homenatge a les preses polítiques de Vitoria-Gasteiz, ja que dilluns és 8 de març.

M'han donat una samarreta, negra, amb una K dibuixada improvitzada amb esparadrap blanc de paper. I me l'he posat.

Hem anat cap a la concentració, avui hi havia moltíssíssima gent. L'home del carro amb cartells de "EUSKAL PRESOAK, EUSKAL HERRIAN" tenia feina a repartir cartells i que tothom en tingués. La concentració normalment és sempre a les 8 a la plaça de la Virgen Blanca, però últimament fan manifestació seguida amb una marxa silenciosa fins a la seu del PSOE, i allà, es llegeix un manifest.

Doncs avui, han llegit el manifest, i després han llegit 10 paràgrafs, en euskera, per descomptat, sobre temes relacionats amb els tractes que reben les preses basques per part de l'estat: distorsió, aïllament, negació del dret a atenció sanitaria, etc.

Mentre es llegia cada un dels 10 paràgrafs, una noia sortia del mig de la gent, es posava davant de les dues noies que llegien els textos, es treia la jaqueta i ensenyava una samarreta amb una lletra. A mi, m'ha tocat la lletra K. Després de llegir els 10 versos, la gent ha pogut llegir la paraula ASKATASUNA.

La veritat és que ho he passat un pèl malament, ja sabeu que jo això de ser el centre d'atenció no ho porto gaire bé... i he hagut de ser la tercera en sortir al davant d'una multitud. Val a dir, també, que dels nervis, em tremolaven una mica les cames. A més a més, era una samarreta de màniga curta, i això de quedar-se quieta, durant una bona estona, màniga curta, i temperatura ideal, que diuen aquí (sí, quan no fa ni fred ni calor: 0ºC), no m'ha ajudat gaire a deixar de tremolar. Quan m'he sentit més còmode, que ja no estava nerviosa, ha fet una ventada, i he començat a tenir una mica massa de fred, i he tornat a començar a tremolar, aquesta vegada de fred.

Només m'ha sortit una rialla, que he compartit amb la noia que tenia al costat, pelada i tremolant de fred també, i a la que li he comentat la jugada:

-Ze hotza! (Quin fred!)
-Bai... (Amb un somriure no sé si forçat, o provocat pel fred)

Després, tothom ha aplaudit, ha llegit eufòricament la paraula que hem format entre totes, i la gent ha anat marxant.

Al treure'm la samarreta, i posar-me la jaqueta un altre cop, m'ha cridat l'atenció una dona, que ha vingut a parlar-me.

Mare d'una presa política de 20 anys, m'ha agafat el braç amb força, m'ha somrigut, m'ha mirat als ulls i m'ha donat les gràcies, per estar allà. De mica en mica se li omplien els ulls de llàgrimes, mentre em confessava que li haviem posat els pèls de punta, i bromejant-me, m'ha dit:

-Claro, que mis pelos de punta eran de emoción... Maja, tu has pasado un frío... Mira, mira! (Assenyalant-me el braç i la meva pell de gallina) Pero esto se arregla con un café con leche bién calentito!

I mentre no em deixava el braç, i em feia fregues perque entrés en calor, ens ha acompanyat a un bar, i ens ha pagat una ronda de cafès amb llet a les 10 noies que hem passat fred.

dimecres, 20 de gener de 2010

7,20... Oso ongi!


YESSSS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimarts, 19 de gener de 2010

Som el que ens falta

La llum s’escola pels foradets rectangulars de la persiana, que està espatllada i no baixa prou per tapar les set o vuit últimes fileres de foradets. Queda una mica torçada.
La foto ha tornat a caure. L’hauré d’enganxar millor quan em digni a anar al basar xinès a comprar cinta adhesiva de doble cara. A l’armari no hi puc clavar xinxetes.
El radiador fa sorollets, com si li donéssin copets petits i insistents i això fes que milers de bombolletes es desanganxessin de la part inferior del radiador i recorressin els ferros amunt. S’ha de purgar.
El despertador torna a sonar. Sona cada cinc minuts fins que no obres la tapa i prems el botó que té per desconnectar el mode repetició. És molt pesat.
Busco les espardenyes amb la mirada, no les veig a primer cop d’ull. M’aixeco i les busco amb el peu. S’havien amagat una mica sota el llit.
Camino fins la finestra, pujo la persiana. Molta boira, però aviat escamparà.
Vaig cap a la cuina i badallo. Obro l’armari, agafo la cafetera i l’omplo de cafè i d’aigua. La poso al foc i m’espero, asseguda a la cadira, fins que s’apodera del pis una intensa olor de cafè. Em despisto buscant la meva tassa preferida i les galetes i una mica de cafè comença a sobreeixir de la cafetera, caient al cercle vermell de la vitroceràmica i fonent-se a poc a poc. Si ho mires, veus petites boletes de cafè que ballen sobre la superfície incandescent fins al moment de fondre’s.
Tinc ganes de tocar-les i d’agafar-les, semblen boletes petites de mercuri.
Em preparo el cafè amb llet, sense sucre. I en faig un glop llarg. És bo i calentó.
Engego la caldera, i me’n vaig cap a la dutxa. Les gotes que m’esquitxen les cames són fredes però es van escalfant de mica en mica. Tinc fred.
Més de 38ºC al termòmetre de l’aixeta. S’entelen els miralls i les parets.
Surto, vaig a l’habitació i obro l’armari. Samarretes de ratlles de tots colors, texans, samarretes de màniga curta. L’armari fa una olor especial, olor de roba neta.
Avui, els texans liles. Són els texans liles perquè la roba de dins les butxaques és de color lila i el botó també. Sempre poso noms concrets a les peces de roba per distingir-les. També em posaré la samarreta de ratlles lila, i a sota, m’hi posaré també la samarreta lila, a conjunt. Sembla que farà fred.
Ara que estic més desperta, em poso a estudiar. Per amenitzar el moment, decideixo posar-me una pel·lícula. La busco.
- “Mi vida sin mí”, massa trágica. No és el moment.
- “Mientras dormías”, la vaig veure fa poc.
- “Tu vida en 65 minutos”, no, aquesta no.
- “Memento”, tampoc. No em ve de gust ara
- “El ilusionista”, no s’ha baixat del tot.
- “53 días de invierno”, no l’he vist encara, i no li podré fer cas mentre estudio. Un altre dia.
Com que no trobo pel·lícula escaient, em rendeixo, “ porca misèria!”
Recordo que hi ha una cosa que es diu 3alacarta, i hi entro. Busco coses interessants, i acabo posant PORCA MISÈRIA a la inputbox de cercar.
Remiro tots els capítols que hi ha penjats. Sembla que no em decideixo. N’hi ha moltíssims i tots m’agraden.
- “Som el que ens falta”, capítol 19.
Aquest sí! Em proposo veure’l mentre bussejo entre apunts i més apunts. Però al final acabo navegant amb el veler de l’Àlex, fet d’apunts de topografia i submergida completament dins del capítol. Aquest capítol m’encanta…
Se’m posa la pell de gallina amb l’escena de la Sònia i el Sergi. I el Roger.
“No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa’m ser el que et falta”, és per romàntics…

I em poso a estudiar.
Després actualitzo el blog, avui en tinc ganes. És curiós. Quan tinc exàmens és quan més actualitzo el blog.
Total, és bufariferampolles!