"Un doloroso tirón cuando disparaba a portería"

"Las jugadas de la vida, han sido mas sucias de lo que me esperaba, me han hecho trampa y me han ganado la partida sin darme cartas"

L'altre dia, en un bar fent el cafè, sola, fent el que normalment fan els avis desenfeinats al bar, fumant, tot llegint el diari (concretament el Mundo Deportivo, havent fracassat en l'intent de trobar un Regió7) vaig adonar-me que hi havia una carta al terra, al revés.

Era una carta gairebé nova, d'una baralla d'aquestes que fan aquí a Gasteiz, de les Fournier. Estava bruta, trepitjada, amb marques de la sola de les sabates que l'havien trepitjat abans que jo.

Vaig decidir agafar-la, i en ajupir-me per agafar-la, sorprenentment, vaig adonar-me que era ni més ni menys que l'as d'oros.

Mai he cregut en la sort que pots tenir trepitjant una merda, encertant l'as d'oros, o en la mala sort que pots arribar a tenir si passes per sota d'una escala, si trenques un mirall, o qualsevol cosa per l'estil.

Però em vaig sentir satisfeta, i em vaig guardar la carta a l'escarsell. L'home de la barra em mirava, impacient... ell també feia el cafè sol, i tampoc no havia trobat el Regió7 entre la pila de diaris del prestatge... pero no era tan afortunat com jo, no havia trobat l'as d'oros!

Me'l vaig mirar, em va mirar, jo somreia, era més afortunada que aquell homenot. Finalment es va aixecar, vaig pensar que marxava, però tenia el cafè a mitges. Es dirigia cap a mi. Quan el vaig tenir a menys d'un metre, em va allargar la mà. Jo, vaig pensar en milèssimes de segon: és un bon contrincant, ha vist la carta, volia l'as, i ha sabut perdre... però abans que li pugués allargar jo també la mà, i dir-li qualsevol cosa (cortesia pura i dura), ell se'm va avançar.

- Vas a leer el periódico?

- No.

- Termina si quieres, yo me espero.

- No, tranquilo, quédeselo, yo ya me iba.

Li vaig atansar el diari, tot aixecant-me per posar-me la jaqueta. I vaig marxar.

L'home, va llegir al diari: "Un doloroso tirón cuando disparaba a portería", i va somriure.

Em sentia identificada... quan ja estava preparada per encaixar les mans amb el meu contrincant, acceptant la meva victòria i la seva derrota, ho vaig perdre tot.

Tot menys l'as d'oros. Que no sé si porta bona sort o no, però el tinc al suro de l'habitació.

Hey, Hey, My, My

Últimament, un desequilibri s'apodera de mi els caps de setmana.

Deu ser el fet d'haver-los de passar sola, a casa (perque sí, això no és el meu pis, això és casa meva...), i de no tenir ningú amb qui parlar.

La tele em fa companyia, saps? L'engego tot el dia, i no la miro ni 1 minut seguit. No m'interessa... no sap parlar català, però ja fa el fet, sento soroll a la casa, i així no em sento tan sola.

Tot i posar-me la tele al menjador, em tanco a l'habitació, i em poso música. Quina bajanada, oi? Posar-se la tele a la sala per sentir alguna cosa, i tancar-se a l'habitació amb la música... ja t'he dit abans, que estic desequilibrada, últimament...

I em pregunto, perquè collons aquest desequilibri, si estic en un dels països més equilibrats paisatgísticament parlant. Només fa fata que passis 5 minuts en un mirador d'aquells que hi ha a la carretera plena de giravolts entre Deba i Getaria, i miris al mar, i miris els penyasegats i vegis que les onades es mengen el verd de les muntanyes que arriben fins l'aigua. D'això se'n diu equilibri...

També se'n diu equilibrista, d'aquell qui va caminant per la corda fluixa, trampejant la vida, com tota aquesta quitxalla, que juga ara mateix a la plaça de davant de casa a saltar trepitjant només les rajoles vermelloses, i que sento per tenir la finestra oberta.

I mentre em menjo tot aquest desequilibri, emocional o no. Repasso fotografies que vaig fer fa dues setmanes, quan en un raconet ben petit d'Euskal Herria, em sentia plena i buida al mateix temps. On el temps no passava, i no em calia fer de trapezista. Primer observant l'horitzó del mar des d'un camí rural, i després, asseguda en un sofà d'un local on tothom parlava Euskera pero hi estava bé, amb tu, al teu costat.