I de cop, un dia, tornes cap al tard de la biblioteca. Uns, decideixen anar a fer unes birres, i tu no en tens ganes... Tornes a casa fastiguejada, i cansada. I una cosa, anomenada nostàlgia, et rosega el cor. Escoltes Serrano, i de sobte notes una mena de buit. Hi vas pensar l'altre dia, en ella. I ara hi tornes a pensar, i somrius.
Penses en l'ahir, l'ahir d'ara fa 10 anys, i ja no fa tan mal, però notes petites punxades, clavant-se com a "gavinets" (segons ell, polls mascles de gavina) i ho recordes.
Recordes coses que han caigut en l'oblit, i aprofites per treure'ls la pols de sobre, bufant suaument.
Redescobreixes un lloc ple de sentiments i de paraules. Algunes infantils. Moltes altres amb un caire massa adult i no gaire escaient per aquells temps, i que un dia, ens van obligar a agafar. I dic redescobrir. Perquè sé que sempre hi és, com ella. I hi ha uns dies, com el dia d'avui, que una té la necessitat de redescobrir-lo. Ho fa amb aquell temor d'adonar-se que tot ha acabat definitivament, de sentir aquella necessitat un dia, i no poder complaure's...
Però sempre, al cap i a la fi, hi acabes topant. A principi somrius, però, se't van entelant els ulls. I la nostàlgia envaeix el racó de l'habitació on ets. Rellegeixes paraules, i t'atrapen els sentiments. I tanques els ulls, i la veus igual, petita i riallera. I mentre una llàgrima et rellisca galtes avall, te n'adones, una altra vegada que el temps juga males passades amb el seu company oblit. Que és cert. És cert tot allò que vas dir un dia, sobre la conxorxa del temps i l'oblit. I continúa cantant Serrano. I plores, perquè sí. Perquè avui ho necessites, i perquè la situació ho mereix. Perquè en tens ganes, i ara que ja hi ets posada, acabaràs llegint-ho tot, fins que te'n cansis. I quan hagis fet, abandonaràs aquell lloc, pensant, que és possible que sigui l'última vegada que el vegis. I el voldràs compartir, amb una persona que també pertany a aquell lloc, com cada vegada que el redescobreixes, ja és un costum.
I acabes amb els llavis vermellosos i ulls plorosos. Però somrius. I no saps si el cor se t'ha encongit o què li ha passat. I Serrano et xiuxiueja a l'orella que no estaràs sola.
Que no.
Que no estaràs sola.
