dimarts, 6 de maig de 2008

Al mal temps, bona cara

M’enfado amb mi mateixa, sanse saber què és el que realment em passa. Tinc la necessitat de tenir una rutina, de sentir-me útil o utilitzada, o les dues coses.

Em sento d’enlloc, ni d’aquí ni d’allà. És difícil d’explicar. Tot és complex, i poques persones ho entenen. Suposo que és una sensació que per entendre-la has d’haver-la viscut en alguna ocasió (jo l’any passat no era pas capaç de posar-me el aquesta situació...).

I no val la pena donar-hi més voltes, perquè avui fa sol, i encara que el temps i la temperatura siguin tan sols partíceps de converses trivials d’ascensor, aquestes dues paraules, temps i temperatura, modifiquen clara i indiscutiblement el nostre estat d’ànim.

Però llavors, em ve al cap aquella dita: “al mal temps bona cara”


Així que enfada’t amb el món si vols, però no deixis de somriure a l’univers, perquè ell sempre et torna el somriure.

1 comentari:

Teresa ha dit...

POtser si que tens raó que ho hem d'haver viscut per entendre-ho, perquè sinó tot sembla més fàcil.