divendres, 11 de juliol de 2008

Ferran I

Com quan un ocell espantat per un tret escapa cap a la incertesa, durant una tarda d’aquelles que el sol sembla estar trist, i que s’amaga rere els núvols grisosos que enfosqueixen el cel, el Ferran camina sense rumb concret pels carrers d’una gran ciutat. Escapant potser d’alguna cosa.



“Les ciutats són com cementiris de sentiments”, pensa.



Ha viscut durant molts anys en un poblet, i ara, ha caigut al bell mig d’una gran ciutat, plena de sorolls i de gent, però per a ell, buida de tot.

En un poble, la vida és més tranquil·la. Pots estimar-te les hores, els minuts, i fins i tot els segons. En canvi, a la ciutat tot això és impossible. La gent no té temps per pensar en aquestes bajanades. Tothom porta rellotge, i tothom dóna molta importància al temps, però mai ningú l’ha pogut arribar a estimar.
La gent, a la ciutat, no somriu als individus que passen al seu costat, ni té el plaer de sentir cruixir les fulles caigudes dels arbres quan la tardor avisa d’un hivern fred. No passegen perquè sí una tarda qualsevol, ni tenen racons secrets al lloc més inesperat.
Tenen, això sí, tota una grisa i trista ciutat als seus peus, amb tot el que necessiten, i molt més.



El Ferran té vint-i-un anys, encara que ningú ho diria. És un noi simpàtic, regala somriures a tothom amb qui es creua pel carrer. La seva felicitat s’encomana fent que, tota persona amb qui es creua, minuts després, s’adoni d’un gran somriure a la seva cara, i rectifiqui el seu posat, canviant el bonic somriure incrustat al rostre, per una rialla tímida seguida d’una serietat superficial i penetrant, per no semblar una persona insana.

Li agrada caminar, perdre’s per la gran selva urbana, inventant sempre noves dreceres. Sovint passeja sense rumb concret, creu en l’atzar.
Camina i camina, i si es troba per casualitat amb algú conegut, s’enorgulleix d’ell mateix, i de la decisió que ha pres minuts abans, a l’hora d’escollir per quin carrer trencar.
Sempre ha preferit anar sol a passejar, així aprofita per pensar i confirma la teoria que diu que és millor anar sol, que mal acompanyat.
Quan dubta sobre quin carrer agafar, sempre acaba tirant el de la seva esquerra, doncs diu que l’esquerra sempre porta a més bon port que la dreta.

Temps enrere, quan vivia al poble, aprofitava les estones lliures per passejar. Sempre acabava anant al mateix lloc, prop del riu. S’hi acostava, i s’hi veia reflectit. S’asseia a la resclosa, i en silenci, es preparava un cigarret. Podia passar-s’hi hores, allà, perquè llavors, el temps no contava.

Però ara, tot és diferent. Mentre passeja inquiet pels carrers sorollosos de la gran ciutat, el seu pensament va més enllà de les seves passes.