Sempre m’agafava pel darrere, i m’envoltava amb els seus braços, apretant-me ben fort i em feia un grapat de petons seguits, d’aquells sorollosos tot balancejant-se d’un costat a l’altre. Si s’esqueia que era diumenge, em deixava la galta una mica rosada. Li agradava arreglar-se per poder anar ben galant al ball que feien a l’esplai dels avis.
De ben petita, em fascinava. Es treia mil i una històries, contes i rondalles de les mànigues. I amb la veu trencada, entonava aquella cançó:
“Baixant de la Font del Gatuna noia, una noia;baixant de la Font del Gat una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se’n diu,Marieta Marieta;pregunteu-li com se’n diu;Marieta de l’ull viu.”
Quan sentia que cantava aquesta cançó, endevinava que s’acostava la meva hora del conte, i ella ja m’acostava un sillonet de vímet de la meva mida i se l’encarava cap al llit on seuria ella. Tot seguit, em preguntava:
-Nena, quin conte toca explicar, avui?-El de la guineu i el llop!!
Sempre demanava que m’expliqués aquest, però, no sé com s’ho feia anar, que enllaçava una rondalla amb l’altra, ara “El Pere i el llop”, ara “La Caputxeta” després en “Joan Sense Por”... i, cada vegada que ella me’ls explicava, semblaven nous per a mi. Era com si cada dia m’expliqués una història diferent.
Havent acabat l’hora del conte, s’alçava i anava lentament cap al seu armari (“asmari”, com diria ella) i en treia una bossa enorme de caramels tot dient:
-Nena, agafa’n uns quants, d’aquets “cramelus”, i dóna’n al teu germà.
Però al meu germà, li faltava temps per entrar per la porta i fotre grapa a la bossa.
Eren els típics caramels enormes que sempre porten els avis a la butxaca, a punt per regalar-los al primer nen rialler que passi pel carrer. D’aquells embolcallats amb papers de cel·lofana de colors estridents, que són tot un misteri, perquè mai se sap de quin gust et tocarà. Jo no tenia cap preferència, però sempre jugava amb el meu germà a encertar de quin gust em tocaria el caramel que ens havia donat l’àvia.
I com si fossin grans tresors, ella ens aconsellava tot posant-nos d’amagat un altre grapadet de caramels a la butxaca: “Guardeu-vos-en uns quants a les butxaques, per més tard” o “No els mastegueu, que se us corcaran les dents” i ens aviava cap al menjador on el padrí i la iaia ens preguntaven:
-Què mengeu? – fent-se els ornis
-Res! – deiem nosaltres intentant dissimular el gran bony de la galta que ens feia el caramel
-Tenen mal de queixal, aquesta canalla! – deia l’àvia tota ufana i riallera.
De ben petita, em fascinava. Es treia mil i una històries, contes i rondalles de les mànigues. I amb la veu trencada, entonava aquella cançó:
“Baixant de la Font del Gatuna noia, una noia;baixant de la Font del Gat una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se’n diu,Marieta Marieta;pregunteu-li com se’n diu;Marieta de l’ull viu.”
Quan sentia que cantava aquesta cançó, endevinava que s’acostava la meva hora del conte, i ella ja m’acostava un sillonet de vímet de la meva mida i se l’encarava cap al llit on seuria ella. Tot seguit, em preguntava:
-Nena, quin conte toca explicar, avui?-El de la guineu i el llop!!
Sempre demanava que m’expliqués aquest, però, no sé com s’ho feia anar, que enllaçava una rondalla amb l’altra, ara “El Pere i el llop”, ara “La Caputxeta” després en “Joan Sense Por”... i, cada vegada que ella me’ls explicava, semblaven nous per a mi. Era com si cada dia m’expliqués una història diferent.
Havent acabat l’hora del conte, s’alçava i anava lentament cap al seu armari (“asmari”, com diria ella) i en treia una bossa enorme de caramels tot dient:
-Nena, agafa’n uns quants, d’aquets “cramelus”, i dóna’n al teu germà.
Però al meu germà, li faltava temps per entrar per la porta i fotre grapa a la bossa.
Eren els típics caramels enormes que sempre porten els avis a la butxaca, a punt per regalar-los al primer nen rialler que passi pel carrer. D’aquells embolcallats amb papers de cel·lofana de colors estridents, que són tot un misteri, perquè mai se sap de quin gust et tocarà. Jo no tenia cap preferència, però sempre jugava amb el meu germà a encertar de quin gust em tocaria el caramel que ens havia donat l’àvia.
I com si fossin grans tresors, ella ens aconsellava tot posant-nos d’amagat un altre grapadet de caramels a la butxaca: “Guardeu-vos-en uns quants a les butxaques, per més tard” o “No els mastegueu, que se us corcaran les dents” i ens aviava cap al menjador on el padrí i la iaia ens preguntaven:
-Què mengeu? – fent-se els ornis
-Res! – deiem nosaltres intentant dissimular el gran bony de la galta que ens feia el caramel
-Tenen mal de queixal, aquesta canalla! – deia l’àvia tota ufana i riallera.
1 comentari:
Hola Gubi!
ja veus que demoment ho portem bastan bé. Ja tenim ganes que siguin festes per què puguis treure el cap per l'assemblea.
Busca idees interesants per poder fer, a veure com s'ho munten per lla dalt!
Que vagi moltbé!
pardalets
Publica un comentari a l'entrada