diumenge, 9 de novembre de 2008

Hey, Hey, My, My

Últimament, un desequilibri s'apodera de mi els caps de setmana.
Deu ser el fet d'haver-los de passar sola, a casa (perque sí, això no és el meu pis, això és casa meva...), i de no tenir ningú amb qui parlar.


La tele em fa companyia, saps? L'engego tot el dia, i no la miro ni 1 minut seguit. No m'interessa... no sap parlar català, però ja fa el fet, sento soroll a la casa, i així no em sento tan sola.


Tot i posar-me la tele al menjador, em tanco a l'habitació, i em poso música. Quina bajanada, oi? Posar-se la tele a la sala per sentir alguna cosa, i tancar-se a l'habitació amb la música... ja t'he dit abans, que estic desequilibrada, últimament...


I em pregunto, perquè collons aquest desequilibri, si estic en un dels països més equilibrats paisatgísticament parlant. Només fa fata que passis 5 minuts en un mirador d'aquells que hi ha a la carretera plena de giravolts entre Deba i Getaria, i miris al mar, i miris els penyasegats i vegis que les onades es mengen el verd de les muntanyes que arriben fins l'aigua. D'això se'n diu equilibri...


També se'n diu equilibrista, d'aquell qui va caminant per la corda fluixa, trampejant la vida, com tota aquesta quitxalla, que juga ara mateix a la plaça de davant de casa a saltar trepitjant només les rajoles vermelloses, i que sento per tenir la finestra oberta.


I mentre em menjo tot aquest desequilibri, emocional o no. Repasso fotografies que vaig fer fa dues setmanes, quan en un raconet ben petit d'Euskal Herria, em sentia plena i buida al mateix temps. On el temps no passava, i no em calia fer de trapezista. Primer observant l'horitzó del mar des d'un camí rural, i després, asseguda en un sofà d'un local on tothom parlava Euskera pero hi estava bé, amb tu, al teu costat.


1 comentari:

aleics ha dit...

Va, que no sigui dit, per escriure tonteries aquí em teniu.

Quan descrius paisatges em venen unes ganes de tenir el genoll com el tenia a la primavera i carregar dos jerseis i agafar la bici per passejar-me per euskadi...

En fi, recorda, cada cop falta menys:
CAL TRIST 2016 - Ciutat olímpica