dimarts, 19 de gener del 2010

Som el que ens falta

La llum s’escola pels foradets rectangulars de la persiana, que està espatllada i no baixa prou per tapar les set o vuit últimes fileres de foradets. Queda una mica torçada.
La foto ha tornat a caure. L’hauré d’enganxar millor quan em digni a anar al basar xinès a comprar cinta adhesiva de doble cara. A l’armari no hi puc clavar xinxetes.
El radiador fa sorollets, com si li donéssin copets petits i insistents i això fes que milers de bombolletes es desanganxessin de la part inferior del radiador i recorressin els ferros amunt. S’ha de purgar.
El despertador torna a sonar. Sona cada cinc minuts fins que no obres la tapa i prems el botó que té per desconnectar el mode repetició. És molt pesat.
Busco les espardenyes amb la mirada, no les veig a primer cop d’ull. M’aixeco i les busco amb el peu. S’havien amagat una mica sota el llit.
Camino fins la finestra, pujo la persiana. Molta boira, però aviat escamparà.
Vaig cap a la cuina i badallo. Obro l’armari, agafo la cafetera i l’omplo de cafè i d’aigua. La poso al foc i m’espero, asseguda a la cadira, fins que s’apodera del pis una intensa olor de cafè. Em despisto buscant la meva tassa preferida i les galetes i una mica de cafè comença a sobreeixir de la cafetera, caient al cercle vermell de la vitroceràmica i fonent-se a poc a poc. Si ho mires, veus petites boletes de cafè que ballen sobre la superfície incandescent fins al moment de fondre’s.
Tinc ganes de tocar-les i d’agafar-les, semblen boletes petites de mercuri.
Em preparo el cafè amb llet, sense sucre. I en faig un glop llarg. És bo i calentó.
Engego la caldera, i me’n vaig cap a la dutxa. Les gotes que m’esquitxen les cames són fredes però es van escalfant de mica en mica. Tinc fred.
Més de 38ºC al termòmetre de l’aixeta. S’entelen els miralls i les parets.
Surto, vaig a l’habitació i obro l’armari. Samarretes de ratlles de tots colors, texans, samarretes de màniga curta. L’armari fa una olor especial, olor de roba neta.
Avui, els texans liles. Són els texans liles perquè la roba de dins les butxaques és de color lila i el botó també. Sempre poso noms concrets a les peces de roba per distingir-les. També em posaré la samarreta de ratlles lila, i a sota, m’hi posaré també la samarreta lila, a conjunt. Sembla que farà fred.
Ara que estic més desperta, em poso a estudiar. Per amenitzar el moment, decideixo posar-me una pel·lícula. La busco.
- “Mi vida sin mí”, massa trágica. No és el moment.
- “Mientras dormías”, la vaig veure fa poc.
- “Tu vida en 65 minutos”, no, aquesta no.
- “Memento”, tampoc. No em ve de gust ara
- “El ilusionista”, no s’ha baixat del tot.
- “53 días de invierno”, no l’he vist encara, i no li podré fer cas mentre estudio. Un altre dia.
Com que no trobo pel·lícula escaient, em rendeixo, “ porca misèria!”
Recordo que hi ha una cosa que es diu 3alacarta, i hi entro. Busco coses interessants, i acabo posant PORCA MISÈRIA a la inputbox de cercar.
Remiro tots els capítols que hi ha penjats. Sembla que no em decideixo. N’hi ha moltíssims i tots m’agraden.
- “Som el que ens falta”, capítol 19.
Aquest sí! Em proposo veure’l mentre bussejo entre apunts i més apunts. Però al final acabo navegant amb el veler de l’Àlex, fet d’apunts de topografia i submergida completament dins del capítol. Aquest capítol m’encanta…
Se’m posa la pell de gallina amb l’escena de la Sònia i el Sergi. I el Roger.
“No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa’m ser el que et falta”, és per romàntics…

I em poso a estudiar.
Després actualitzo el blog, avui en tinc ganes. És curiós. Quan tinc exàmens és quan més actualitzo el blog.
Total, és bufariferampolles!

3 comentaris:

Gubi ha dit...

KARLA:

Pues, ara mateix estic incómode i aniré a l'habitacaig amió. Hem fet piscina amb els nens i no tenia mitjons de rekanvi i vaig amb bàsquets i sense mitjons, la cosa més incomode del món quan es crea el ambientillu al peu. Estic una mica melancòlica i he tingut el mateix fred que tu al matí i he hagut de comptar 10 segons eterns per aixecar-me i aquells deu segons han estat casi que com un orgasme perquè tenia tanta sol que ha sigut un regal exquisit. Estic rara, nose si per l'eduarda, perke me llegit un llibre sobre meditació, perke trobo a falta persones o perquè cada dia em faig més gran i veig que seré mestra i que tinc el futur montata i em fa il·lusió ser mestra però tenir el futur planejat no, i encar tinc força per liar-la molt. M'ha agradat el text, perke tink una sensacio semblan a la teva, sento les faltes però estic cansada.

A. ha dit...

M'ha agradat molt. És curiós, però jo quan estic fora de casa també em fixo moltíssim en aquests petits detalls que quan ets a casa ni te n'adones, tot el que fas des de que et lleves fins que vas a dormir. Posar la rentadora és una cosa important, i triar la roba, i tot.
Jo també hauria de reveure l'episodi, però potser em mataria una mica.. Jo també vull ser el que em falta!

Gubi ha dit...

anna:

doncs el meu dia ha estat del revés, del que no és molt habitual. ha començat molt malamet, amb una molestia a la boca coses, sense motivació per res, només per quedar-te més estona dormint degut a que hi ha coses que hauries de saber perquè saps que te les poden demanar i ho has de saber, però no en tens ni idea. llavors veus que hi ha gent que et sap fer favors i t'enalegres i penses que potser el que abans havies fet malament no estigui tant malament. A partir d'aquí tot va millor, simplement perquè tu també estàs millor. només són punts de vista.