Em sembla adient escriure això, aquí, ja que a mi sempre m’han titllat de garrepa, només dir que era catalana, i d’una manera, la majoria de vegades no gaire agradable.
Ens consideren garrepes, de “la virgen del puño”, i no és pas un elogi. A mi m’ho han arribat a dir despectivament, i mostrant una cara de despreci i rebuig. D’altres en canvi, t’ho diuen en to burleta, mig enriolats, però al cap i a la fi, és molt fàcil caure en aquest joc de típics tòpics.
Així doncs, aquesta entrada al blog serà un copy-paste del tros de capítol de “Els convidats”, d’Emili Teixidor:
“… La cosa que l’havia impressionat més en posar els peus a Catalunya havien estat les fàbriques. A la meseta no hi havia gairebé fàbriques, només latifundis i camps de blat inacabables. Senyors i vassalls, señoritos i gana. Aquí, les fàbriques havien propiciat uns senyors que anaven cada dia al despatx, ni que fos a les onze del matí, una riquesa que no era inamovible i eterna com la terra, sinó que fluctuava, pujava o baixava segons els mercats, i com a conseqüència no podien badar massa ni distreure’s amb grans idees, i pel cantó de baix, un proletariat amb setmanada, curta però de diners frescos, i aquests agrupaments en tallers i fàbriques, colònies tèxtils i pobles industrials, o en gremis i cambres de comerç, feia d’escut invisible contra uns models elevats, nobles, regeneradors. Els seus models eren la productivitat, la puntualitat i l’estalvi. No estaven disposats a sacrificar la vida per una idea, només eren capaços de petits sacrificis gairebé domèstics per poder estalviar diners. Consentien. Eren grans consentidors. Banyuts i tot, si calia. No esperaven una pàtria millor, esperaven una vida millor. La integració cultural, la seva missió, podia ajudar a compartir uns ideals de futur, un destí comú, unes concepcions unitàries…”
Ara, si alguna vegada us diuen garrepes, penseu en això. Però que no us estafin tampoc, eh! Que amb els diners no s’hi juga!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada