diumenge, 24 de febrer de 2008

La importància de les coses

Era un matí de boira espessa, encara no ho havia vist amb els meus ulls, però ho presentia, i no anava errada.

D’un salt, vaig posar els peus a terra, mitja hora després que sonés el despertador per primera vegada, i mig renegant pel fred que feia a fora del llit em vaig dirigir cap a la finestra. A l’obrir els porticons, vaig veure una altra vegada la boira baixa, espessa com una mala cosa, i em va fer mandra, fins i tot, obrir cinc minutets la finestra, per ventilar una mica l’habitació. Però vaig fer el cor fort, vaig obrir la finestra, i tot seguit, d’una corredissa em vaig tornar a tapar fins dalt a dins del llit.

Des del llit estant, mirava els vidres entelats i el raig de llum que entrava per sota la porta. Dic raig, i no fil, perquè entre la porta i el terra hi ha més d’un centímetre i mig de separació.

En aquell moment, m’hagués agradat estar en un altre lloc. Un lloc més familiar, que no pas aquella habitació freda. Un lloc, per exemple, com el sofà de casa meva, o el meu llit mateix.


Passats els cinc minutets de ventilació, vaig saltar altre cop del llit, i em vaig afanyar a tancar la finestra. Tot seguit, vaig decidir escalfar-me un got de llet, i preparar-me un cafè per despertar-me una mica més. Em venia de gust. Un cafè amb llet calentó: el got, d’aquells aprofitats de l’envàs de la nocilla, de llet fins dalt, tres cullerades de cafè capuccino, i sense sucre. Però al comprovar que no tenia llet, i veure que si realment tenia ganes de prendre’m un cafè em veia obligada a vestir-me, i anar fins al bar més proper, em vaig intentar convèncer a mi mateixa de que no volia cafè.


Explico això, perquè moltes vegades deixem de fer o dir les coses que realment desitgem pel sol fet de tenir mandra o por del que ens puguem trobar, penedint-nos-en després.


Un cafè amb llet, és fàcil de substituir, o no. En canvi, hi ha altres coses que deixem de fer (ja sigui per mandra o per por de les conseqüències que comporten) que realment no són tan efímeres com un trist cafè amb llet.

1 comentari:

Teresa ha dit...

Gubi, no tens constància ee.. que és això de no actualitzar el blog? Jo he tornat a agafarla ratxa, i tu em seguiràs oi?

Agur surienca!