I quan, de bon matí, un dissabte d’aquells de cel gris i fulles que volen al compàs del vent en direccions aleatòries, em desperto i veig que cada dia aquest lloc és més meu.
Una altra setmana, parlant català només la mitja hora de telèfon amb els de casa, i amb un nus a la gola cada vegada que sento la meva àvia dient-me “quin goig sentir-te, ja falta menys per poder-te abraçar”. De vegades, també em cauen llàgrimes d’enyor, que intento disimular amb una mitja rialla poc convincent.
M’he acostumat a la solitud dels caps de setmana massa tranquils, i sí, potser una mica massa avorrits quan penso que si no fos aquí estaria fent mal qui sap on. Però els dies passen ràpid. Sembla que fos ahir, que agafava el tren a l’estació d’aquí al costat, i després d’unes 7 o 8 hores em plantava a Barcelona.
Les nits són maques, però els falten estrelles. Sempre que miro el cel, veig una gran pantalla de tonalitats vermelloses molt curiosa, i cada vespre, una mena d’ocells grans i molt semblants als bernats pescaires (però no les tinc totes, que ho siguin), reposen a la torre del campanar vell, sempre a quarts de nou, i es dediquen a picar amb el bec les pedres velles de la torre més alta de l’església. Fan el mateix soroll que dos bastons picant amb força, però quan sonen les campanes, s’espanten fugen fins l’endemà a la mateixa hora, que tornen.
Les bocines dels trens, i la veu d’informació de l’estació, cada moment avisa de que algú o altre està a punt de perdre el seu tren. Però em tranquilitzo pensant que cada dia, a algun lloc surt el tren de mitjanit, i escoltant música, amb la finestra oberta (si fa sol) mentre faig feina, em recorre el cos un sentiment estrany, que sembla menjar-se’m per dins com si tingués cuques. I és que les tinc. I ja he trobat un nom escaient per aquestes cuques.
Són "cuques de tornar".
Una altra setmana, parlant català només la mitja hora de telèfon amb els de casa, i amb un nus a la gola cada vegada que sento la meva àvia dient-me “quin goig sentir-te, ja falta menys per poder-te abraçar”. De vegades, també em cauen llàgrimes d’enyor, que intento disimular amb una mitja rialla poc convincent.
M’he acostumat a la solitud dels caps de setmana massa tranquils, i sí, potser una mica massa avorrits quan penso que si no fos aquí estaria fent mal qui sap on. Però els dies passen ràpid. Sembla que fos ahir, que agafava el tren a l’estació d’aquí al costat, i després d’unes 7 o 8 hores em plantava a Barcelona.
Les nits són maques, però els falten estrelles. Sempre que miro el cel, veig una gran pantalla de tonalitats vermelloses molt curiosa, i cada vespre, una mena d’ocells grans i molt semblants als bernats pescaires (però no les tinc totes, que ho siguin), reposen a la torre del campanar vell, sempre a quarts de nou, i es dediquen a picar amb el bec les pedres velles de la torre més alta de l’església. Fan el mateix soroll que dos bastons picant amb força, però quan sonen les campanes, s’espanten fugen fins l’endemà a la mateixa hora, que tornen.
Les bocines dels trens, i la veu d’informació de l’estació, cada moment avisa de que algú o altre està a punt de perdre el seu tren. Però em tranquilitzo pensant que cada dia, a algun lloc surt el tren de mitjanit, i escoltant música, amb la finestra oberta (si fa sol) mentre faig feina, em recorre el cos un sentiment estrany, que sembla menjar-se’m per dins com si tingués cuques. I és que les tinc. I ja he trobat un nom escaient per aquestes cuques.
Són "cuques de tornar".
1 comentari:
Quin article més maco!
A mi em farien falta uns quants caps de setmana de soledat. Tinc un esperit molt dèbil i ho passaria malament, però potser seria la manera d'espavilar, jejeje.
Si algun dia tornes perquè has acabat d'estudiar i passes temps aquí, potser trobaràs a faltar Vitoria. Mira que som complicats.
Publica un comentari a l'entrada