divendres, 30 de gener de 2009

Dies de pluja


De vegades penso en la primera gota de pluja que arriba al terra. M’agradaria veure-la, i sabria, amb un cop d’ull, que aquella no és una gota de pluja qualsevol, sinó que és més valenta que les altres: la primera que salta al buit, sense saber on anirà a parar, escolant-se terra aball, i fent esclatar la bombolla d’oxigen que guarda el bosc, com una agulla que punxa un globus, i que de cop i volta provoca una mena d’explosió, i s’extèn una fragància de terra humida que penetra, potser sense voler-ho, l’olfacte de la gent, i potser desperta els seus sentiments, com em passa a mi.

Somio, també de vegades, amb el meu paisatge, una tarda plujosa de primavera, d’aquelles que fa que els verds siguin més verds. Com la d’avui, que, mentre el Feliu Ventura m’explica que de nit vol ser un estel que fuig del cel, i em porta fins a Alacant (per interior), les gotes de la pluja reboten als vidres de la meva finestra i hi queden descompostes en mil i una partícules minúscules.

Vaig fantasejar, fa dues primaveres, davant dels ulls espectants d’una petita, sobre les pluges de granotes, i, mentre admirava el preciós arc de Sant Martí amb ella, li explicava que conten que més d’una persona s’ha perdut buscant el principi de l’arc de Sant Martí, tot buscant el tresor que guarda. I em vaig sentir orgullosa de fer-ho, perquè paga la pena veure aquella mirada curiosa intentant divisar alguna granota caient del cel. Em vaig sentir orgullosa de ser la primera persona que li expliqués una cosa tan màgica com una pluja de granotes, i que ella tot rient, em digués:

- Imagina que vas pel carrer i et cau un boxejador a sobre!
- Un boxejador?
- Si! Amb les ulleres d’aigua i el tub!
- Bussejador, vols dir!
- Si, o un peix espasa!
- Au va!
- O un pop, que se t’enganxa a la cara, i no te’l pots treure, i no hi veus!

I aqueslla tarda, que s’ha de dir que no començava massa bé, va acabar sent fantástica, perquè necesitaba notar l’olor de terra humida dins meu, mullar-me amb la humitat de la pluja tot mirant al cel, i oblidar per uns moments tot el que sóc per convertir-me en una mena de iaia, explicant llegendes i històries viscudes a la seva néta o en un pallasso roba-somriures.