dimarts, 25 de novembre del 2008

"Un doloroso tirón cuando disparaba a portería"


"Las jugadas de la vida, han sido mas sucias de lo que me esperaba, me han hecho trampa y me han ganado la partida sin darme cartas"



L'altre dia, en un bar fent el cafè, sola, fent el que normalment fan els avis desenfeinats al bar, fumant, tot llegint el diari (concretament el Mundo Deportivo, havent fracassat en l'intent de trobar un Regió7) vaig adonar-me que hi havia una carta al terra, al revés.

Era una carta gairebé nova, d'una baralla d'aquestes que fan aquí a Gasteiz, de les Fournier. Estava bruta, trepitjada, amb marques de la sola de les sabates que l'havien trepitjat abans que jo.
Vaig decidir agafar-la, i en ajupir-me per agafar-la, sorprenentment, vaig adonar-me que era ni més ni menys que l'as d'oros.

Mai he cregut en la sort que pots tenir trepitjant una merda, encertant l'as d'oros, o en la mala sort que pots arribar a tenir si passes per sota d'una escala, si trenques un mirall, o qualsevol cosa per l'estil.

Però em vaig sentir satisfeta, i em vaig guardar la carta a l'escarsell. L'home de la barra em mirava, impacient... ell també feia el cafè sol, i tampoc no havia trobat el Regió7 entre la pila de diaris del prestatge... pero no era tan afortunat com jo, no havia trobat l'as d'oros!

Me'l vaig mirar, em va mirar, jo somreia, era més afortunada que aquell homenot. Finalment es va aixecar, vaig pensar que marxava, però tenia el cafè a mitges. Es dirigia cap a mi. Quan el vaig tenir a menys d'un metre, em va allargar la mà. Jo, vaig pensar en milèssimes de segon: és un bon contrincant, ha vist la carta, volia l'as, i ha sabut perdre... però abans que li pugués allargar jo també la mà, i dir-li qualsevol cosa (cortesia pura i dura), ell se'm va avançar.




- Vas a leer el periódico?
- No.
- Termina si quieres, yo me espero.
- No, tranquilo, quédeselo, yo ya me iba.




Li vaig atansar el diari, tot aixecant-me per posar-me la jaqueta. I vaig marxar.

L'home, va llegir al diari: "Un doloroso tirón cuando disparaba a portería", i va somriure.

Em sentia identificada... quan ja estava preparada per encaixar les mans amb el meu contrincant, acceptant la meva victòria i la seva derrota, ho vaig perdre tot.

Tot menys l'as d'oros. Que no sé si porta bona sort o no, però el tinc al suro de l'habitació.

2 comentaris:

Raimon Tormo ha dit...

Me n'alegre. Molt

Teresa ha dit...

Olé Gubi! Aquesta escrit m'ha encantat.

Per mi un escrit és bo quan aconsegueixen que m'imagini a la perfecció (a la meva manera es clar) els llocs del text.. i tu ho ahs aconseguit.. he sentit la olor del bar i tot.

I pobre de tu que no facis fotos!