Jerseis verds, motxilla a l’esquena, cabells del color de l’atzabeja, somriure radiant i mirada innocent.
De vegades he sentit a dir que “els somnis, somnis són”, però avui, el meu somni era tan real, que maleeixo a la meva companya de pis, per haver-me despertat en aquell precís moment. Plorava, tenia el coixí moll, i els ulls tot enganxats. I recordo haver-te abraçat, tot just veure’t.
Haver cridat el teu nom, amb temor, per si no eres tu, doncs estaves d’esquenes a mi. I t’has girat. Has respòs, i m’has vingut a veure. Jo, sense dir-te res, t’he abraçat fort, i t’he preguntat com t’anava.
En el meu somni, he pogut comprovar que havies canviat, no eres tal com et recordava, però què hi vols fer? Com diria un d’aquells llibres d’interpretacions de somnis, tot somni té un significat, i nosaltres, petita, t’ho puc ben jurar que hem canviat, durant aquest temps.
Uns ens fem grans, i altres sou petits, petits per sempre.
Tan petits com per poder-vos encabir dins del nostre record, però no tan com per caure en l’oblit del nostre cor.
Puc oblidar una fórmula topogràfica en el moment més inesperat, puc oblidar estendre la roba que està a la rentadora, o fins i tot, trucar a algú. Són coses insignificants, oi? Més que insignificants, suposo que no tenen cap mena de sentimentalitat. En canvi, a tu és imposible oblidar-te, i encara que no ho sàpiga ni jo mateixa, tinc aquella rialla clavada, que de tant en tant surt del forat on està amagada, i ressona dins la meva ment, et recordo, i somric.
I somric, com si m’agafessis la mà. I recordo aquella cançó de Serrano que diu:
“Eternamente, tu mano”
I somric.
De vegades he sentit a dir que “els somnis, somnis són”, però avui, el meu somni era tan real, que maleeixo a la meva companya de pis, per haver-me despertat en aquell precís moment. Plorava, tenia el coixí moll, i els ulls tot enganxats. I recordo haver-te abraçat, tot just veure’t.
Haver cridat el teu nom, amb temor, per si no eres tu, doncs estaves d’esquenes a mi. I t’has girat. Has respòs, i m’has vingut a veure. Jo, sense dir-te res, t’he abraçat fort, i t’he preguntat com t’anava.
En el meu somni, he pogut comprovar que havies canviat, no eres tal com et recordava, però què hi vols fer? Com diria un d’aquells llibres d’interpretacions de somnis, tot somni té un significat, i nosaltres, petita, t’ho puc ben jurar que hem canviat, durant aquest temps.
Uns ens fem grans, i altres sou petits, petits per sempre.
Tan petits com per poder-vos encabir dins del nostre record, però no tan com per caure en l’oblit del nostre cor.
Puc oblidar una fórmula topogràfica en el moment més inesperat, puc oblidar estendre la roba que està a la rentadora, o fins i tot, trucar a algú. Són coses insignificants, oi? Més que insignificants, suposo que no tenen cap mena de sentimentalitat. En canvi, a tu és imposible oblidar-te, i encara que no ho sàpiga ni jo mateixa, tinc aquella rialla clavada, que de tant en tant surt del forat on està amagada, i ressona dins la meva ment, et recordo, i somric.
I somric, com si m’agafessis la mà. I recordo aquella cançó de Serrano que diu:
“Eternamente, tu mano”
I somric.
1 comentari:
Un text genial Gubi! Ara mateix era com si jo també somies. I un gran text té un gran final.
"I somric, com si m’agafessis la mà. I recordo aquella cançó de Serrano que diu:
“Eternamente, tu mano”
I somric."
Publica un comentari a l'entrada